Oliver Laxe: "El techno i l’islam et poden proporcionar un estat de trànsit"

Moltes gràcies. La veritat és que, tot i que jo sabia des del principi que Sirat és una pel·lícula molt potent, no era conscient de l’acollida que tindria en l’espectador. Al festival de Canes em va quedar clar que genera reaccions molt viscerals. Suposo que Pasolini tenia raó quan deia que el que l’espectador disfruta secretament és la llibertat de l’autor. En un moment en què els artistes tenen tantes pors, i que per això ho calculen tot tant, la gent valora una pel·lícula com aquesta, que té vocació kamikaze i piròmana. Sigui com sigui, el premi legitima el treball que estic fent amb el meu equip i per tant ens convida a seguir, reclamant encara més llibertat.

La pel·lícula parla de la cultura rave, i també fa diverses al·lusions a l’islam. ¿Per què va decidir combinar els dos elements?

A mi m’agrada la música techno, i necessito ballar; m’agrada invocar a través del ball, resar a través del ball; quan era un adolescent inadaptat i ple de ràbia, utilitzava el ball a tall d’exorcisme. I alhora llegeixo l’Alcorà, fer-ho m’embriaga i em resulta molt saludable. La música electrònica i l’islam estan connectats, tots dos poden proporcionar un estat de trànsit. I Rumi, un dels grans poetes místics perses, ens exhorta que ballem com si ningú ens mirés, que és just el que fan els ravers. I la pel·lícula comparteix aquesta actitud.

¿En quin sentit?

Els ravers són gent que no amaga les seves ferides, i aquesta em sembla una actitud molt madura, que permet afrontar el futur amb més desinterès; de fet, els personatges de la pel·lícula formen una comunitat de cicatrius. Tots els éssers humans tenim ferides però, a diferència d’ells, ens hem habituat a no mirar cap a dins perquè no volem enfrontar-nos-hi. És també per això que som una societat tan tanatofòbica, que ha donat l’esquena a la mort i els seus cerimonials. Però arribat el moment la vida et colpeja, et posa al caire de l’abisme i t’obliga a connectar-te amb tu mateix, lidiar amb les teves ferides; aquesta és la nostra eina per a l’emancipació. I hem de reflexionar sobre la mort, i veure-la no com el final sinó com el passaport cap a alguna cosa més. Només així podrem contemplar la nostra vida amb claredat.

¿El cine és la forma que vostè té de lidiar amb les seves ferides?

Això és. Jo sempre he necessitat crear una imatge idealitzada de mi mateix. En el fons no m’estimo, considero que no soc suficient, i per això sempre he intentat que la gent em veiés com algú especial, que fa un cine especial, que viu en un lloc especial... Era el meu mecanisme d’autodefensa. Però fer aquesta pel·lícula m’ha ajudat a deixar d’escapar-me de mi mateix, a conviure més amb la meva ferida, ballar amb ella, plorar amb ella i, en el procés, assumir amb valentia qui soc i llançar-me a l’abisme per ser una mica més lliure.

Sirat pot definir-se com una pel·lícula apocalíptica. En aquest sentit, ¿reflecteix la seva visió del nostre futur?

Ha quedat clar que la idea del progrés, la creença que la societat progressa adequadament, ja no se sosté. Jo crec que tots som conscients que el nostre present té alguna cosa de crepuscular, que el món tal com el coneixem s’acaba, i alhora desitgem que s’acabi aviat i en sorgeixi un de nou. Les societats tenen por i per això s’han tancat en si mateixes, i les idees han deixat de circular. I davant aquest sistema embogit, que pretén buscar la pau a través de la guerra, la cultura rave proposa una deserció. Una de les consignes dels ravers diu: "Enfonsem els caps als altaveus per no escoltar com s’esfondra el món». És l’Apocalipsi, així que continuem ballant. Crida i plora si vols, però continua ballant. M’agrada aquesta idea.

Veient la pel·lícula, fa la sensació que també el seu rodatge va tenir alguna cosa d’apocalíptic. ¿Va ser així?

Vam filmar al Marroc durant l’època més complicada de l’any, entre el maig i el juliol, quan la calor és brutal i les tempestes de sorra són freqüents. Va ser un rodatge molt complicat, al desert i amb un repartiment en el qual, a excepció de Sergi [López], tots els actors eren inexperts. Però també ha sigut la meva pel·lícula de rodatge més fàcil. Al cap i a la fi, per filmar les anteriors vaig fer coses bogíssimes, com ficar-me amb la càmera a les goles d’incendis reals o traslladar-me en mula a 3.000 metres a través de l’Atles.

¿I per què sent la necessitat de complicar-se tant?

Mai he agafat el camí fàcil perquè soc una persona naturalment temerària. I, a més, sempre crec que puc aconseguir-ho tot. És una actitud molt vinculada a la fe. Tenir fe és saber que tot el que et passa en la vida, tot i que s’expressi a través de la tragèdia, l’accident o el fracàs, és positiu i constructiu. Jo no tinc por que em vagi malament perquè sé que, passi el que passi, m’ajudarà a créixer. La possibilitat de fracàs no existeix per a mi. Quan faig una pel·lícula deixo que sigui ella la que m’habiti, que em posseeixi, i em poso a la seva mercè.

Notícies relacionades

Doble mal viatge

La Miró invoca el seu esperit fundacional en el 50è aniversari

Alhora Sirat és la seva pel·lícula més accessible...

Sens dubte, sempre vaig voler que tingués vocació popular, que connectés amb el públic; especialment amb aquest públic jove que fa temps que ja no va al cine i fins i tot és probable que no l’entengui del tot, però que pot ser que sintonitzi amb les seves imatges i, així, s’animi a tornar al cine després. És una pel·lícula que barreja gèneres com el western, el drama de supervivència i la road movie, i que uneix alta cultura i cultura popular. Jo no vull estar en els marges del cine, no vull que se’m fiqui en un gueto o en un zoològic; jo vull estar en el centre, ocupar les sales hegemòniques. Sempre he mirat d’atraure el públic, però m’ha costat aconseguir-ho perquè al principi no tenia ni els mitjans ni l’ofici i perquè, a desgrat meu, soc un home una mica salvatge i assilvestrat.