Una vetllada reviu el fenomen dels bars de disseny dels 80

Juli Capella organitza una festa que reivindica amb certa ironia l’episodi barceloní, que per la seva "radicalitat i espectacularitat" no va tenir parangó en la resta d’Europa, assegura.

Nick HavannaA

Nick HavannaA / Archivo Juli Capella

3
Es llegeix en minuts
Ramón Vendrell
Ramón Vendrell

Periodista

Especialista en pop antic, tebeos, llibres, rareses i joventut

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El proverbial narcisisme de Barcelona és desbocat, només li falta proclamar-se capital mundial de la mineria espacial, els haikus i la sopa de niu d’oreneta. Qualsevol dia ho farà, total, cap altra ciutat perdrà el temps a portar-li la contrària. La suspicàcia està doncs justificada, però l’arquitecte Juli Capella assegura que l’eclosió de bars de disseny a Barcelona als anys 80 va ser per la seva "radicalitat i espectacularitat" un fenomen sense parió, almenys a Europa, i aporta proves i arguments. De moment: "Ni a Londres, ni a París, ni a Berlín, ni a Roma ni a Milà vaig veure res semblant –diu–. I quan venien periodistes especialitzats estrangers, es quedaven bocabadats".

Capella parla en qualitat d’exdirector de la revista d’arquitectura i disseny ARDI, que el 1990 va dedicar a l’assumpte l’espaterrant monogràfic titulat Drink & Design, amb bars de tot Espanya, tot i que sobretot de Barcelona. Ni més ni menys que 38 bars de disseny va censar a la capital catalana la guia del mateix títol de 1993, època ja de cant del cigne. Capella organitza la vetllada Bars de disseny. Barcelona anys 80 a l’Espai Vargas, avui. Dress code: jaqueta amb muscleres, cabell cardat. Contrasenya: ¿Treballes o dissenyes?

Ona freda, ona càlida

Primer va ser l’ona freda, després l’ona càlida i finalment el non plus ultra del disseny comtal, Torres de Ávila, al Poble Espanyol, creat per Alfredo Arribas i Javier Mariscal. "És impossible aconseguir més disseny per metre quadrat", posa a l’esmentada guia. Va durar poc.

La passió barcelonina per pernoctar amb estil va ser per començar fruit d’un context i una tradició. "Sortíem d’una dictadura, aspiràvem a ser moderns i no volíem anar a bars kumbaiàs ni tradicionals –assenyala Capella sobre el context–. Hi havia un element de ruptura amb l’escenari passat". La tradició és la del disseny. "Hi havia una gran concentració de dissenyadors i es va establir una espècie de competició, a veure qui era més original", indica l’arquitecte. Es cuidava tot: l’arquitectura, la gràfica, el mobiliari, la il·luminació, els lavabos, que acabarien convertint-se en l’acudit de l’episodi.

No obstant, el fet diferencial va ser que en casos destacats els autors dels espais eren també els promotors dels espais, explica Capella. Arquitectes i dissenyadors que feien els seus bars. Va ser així en el pioner Zig Zag (interiorisme d’Alicia Núñez, Ramón Olives i Antxón Gómez), Universal (Claret Serrahima i Toni Riera), Otto Zutz (Guillem Bonet, Alicia Núñez i Jordi Parcerisas) o KGB (Alfredo Vidal). El mateix Capella va muntar, juntament amb Quim Larrea, Círculo Condal, club privat situat ni més ni menys que en la modernista Casa Felip de Telm Fernández i Janot. Círculo Condal va tancar amb la crisi econòmica del 1993, i no va ser l’únic.

L’empresari Javier de las Muelas creia en la causa del disseny i va convocar un concurs restringit per al que seria Nick Havanna. El va guanyar Eduard Samsó, que va crear el local "més representatiu del nou interiorisme barceloní", es llegeix a la guia Drink & Design del 1993.

Cercle selecte

Notícies relacionades

Als bars de disseny s’anava al que sempre se n’ha anat als bars de nit, però també a sorprendre’s i a sentir-se part d’un cercle selecte. Capella ressalta el seu paper com a llocs de cultura, amb presentacions, exposicions, debats. "No existien ni el CCCB ni el Macba, per exemple", recorda. Otto Zutz va acollir concerts de Jonathan Richman, Dream Syndicate, Jeffrey Lee Pierce o Alan Vega, amb els cartells i les entrades dissenyats per Alfonso Sostres i Pati Núñez. Capella tenia debilitat per Metropol, "on s’ajuntava la gent més moderna".

Els Jocs Olímpics del 1992 van jugar en contra del fenomen, considera Capella: "A l’orgull inicial per mostrar-nos al món va seguir la intenció de fer-ho tot en clau internacional. Hi va haver una pèrdua d’originalitat. L’homogeneïtzació va ser notòria". La crisi del 1993 i la veritat implacable que totes les modes passen van fer la resta.