Comèdia negra amb tocs d’intriga

Durant bona part del rodatge de la seva nova pel·lícula, Úrsula Corberó no entenia res. "Jo no deixava de fer preguntes sobre el meu personatge, i no rebia cap resposta; vaig ser molt pesada, perquè als rodatges necessito saber-ho tot, fins que Luis em va dir: "No busquis motivacions ni significats, limita’t a interpretar", confessa l’actriu catalana sobre la seva feina a El jockey, La comèdia negra amb tocs d’intriga que va rodar a les ordres de l’argentí Luis Ortega, i a bord de la qual acaba d’incorporar-se a la cartellera. "Estava acostumada a participar en projectes de vocació més comercial, en què tot està molt calculat, i les maneres de fer les coses són rígides. I, de sobte, sentir aquesta incertesa i aquest vertigen em va resultar molt alliberador, perquè vaig aprendre a deixar-me portar per l’energia que m’envoltava i experimentar".

El jockey és una pel·lícula estranya; la seva premissa argumental mateixa resulta difícil de resumir. La protagonitza un genet llegendari però addicte a la mala vida (Nahuel Pérez Biscayart) que, mentre intenta sortir airós de la seva associació amb un grup de mafiosos, experimenta inexplicables canvis de gènere i edat. "Crec que parla sobre la importància de buscar-se a un mateix, i d’escoltar-se atentament, per trobar la felicitat", opina Corberó, que a la pel·lícula encarna Abril, que és la xicota de l’autodestructiu protagonista i està decidida a trobar-lo viu o mort.

"Per fortuna, la societat està aprenent a acceptar que les persones no han de ser catalogables amb etiquetes, que no som només una cosa o una altra. També es pot entendre com una reflexió sobre tots els canvis, constants i radicals, que vivim últimament", afegeix l’actriu, tot i que es resisteix a aprofundir en possibles interpretacions socials i polítiques. "No m’agrada parlar d’aquestes coses. Respecto molt els personatges públics que es mullen sobre el que passa al món, però jo no m’atreveixo a dir a la gent què ha de pensar perquè ni tan sols sé el que jo mateixa penso. I em semblaria una mica hipòcrita predicar sobre que malament que estan les coses quan jo soc una persona tan afortunada".

Des que l’èxit descomunal de La casa de papel la va convertir en una celebritat arreu del món, Corberó ha treballat per consolidar el seu perfil d’actriu internacional; gràcies a El jockey, que va participar en la Mostra de Venècia abans de representar l’Argentina en l’última edició dels Oscars, l’actriu va competir per primera vegada en un dels grans festivals del món. "M’agrada posar-me nous límits, i treballant a Espanya això ja no em resulta tan fàcil". Fa només uns mesos va estrenar la primera temporada de Chacal, en què comparteix repartiment amb actors com Eddie Redmayne i Charles Dance, i que és el paper en anglès més substancial de la seva carrera des de la seva participació en vuit dels episodis de Snatch (2018). "En aquell moment jo no parlava una paraula de l’idioma", recorda sobre aquella sèrie, spin off de la pel·lícula homònima de Guy Ritchie, que va comportar la seva primera experiència en un rodatge anglosaxó. "Per aconseguir la feina vaig preparar una escena memoritzant fonèticament diàlegs en anglès, sense saber què deia, i la vaig enviar en vídeo; quan em van dir que el director em volia conèixer en persona vaig entrar en pànic, i recordo que de camí a la nostra reunió em vaig posar a vomitar a causa dels nervis".

Arma de doble tall

Notícies relacionades

Del Dúo Dinámico a Los Sírex: valorem als pioners

La rentrée literària es vesteix de gala: els millors llibres per llegir a la tardor

Potser inevitablement, reconeix, l’extraordinària repercussió de La casa de papel va ser una arma de doble tall per a ella. "No vull sonar desagraïda, perquè gràcies a la sèrie he pogut portar la meva carrera a un altre nivell, però la fama pot fer que et sentis un ésser estrany", assegura. "No sé, em resulta molt pertorbador que, quan passo uns dies de vacances, immediatament després apareguin a les revistes unes fotos meves en biquini; és una invasió de la intimitat molt greu, i causa un gran mal mental".

Això no significa, prossegueix, que no disfruti de posar-se sota els focus. "M’encanta que em prestin atenció, que em mirin. Quan vaig pujar a un escenari per primera vegada sent una nena, vaig tenir clar que havia nascut per fer això". Curiosament, aquesta seguretat precoç ha anat esvaint al llarg dels anys. "Ja no soc aquella mocosa que rodava anuncis publicitaris, ni la nena de 17 anys que era quan vaig participar a Física o química. Llavors tot m’era igual. Ara soc més madura, i he après tant a preocupar-me per les coses que realment s’ho valen com a deixar de fer-ho per les que no".