Zahara: "M’agrada Bad Bunny i les contradiccions a què em porta"

Doncs m’he adonat que vaig crear un disc que formarà part de la nostra història, que és igual que ho fes jo, que aquest àlbum em sobrepassarà. Quan el vaig fer no tenia voluntat de res, però una vegada fet sí que vaig pensar que, ja que treia aquests temes, que tot això servís per a alguna cosa, que les cançons fossin allà per a algú. Veure que ha passat em sembla meravellós.

En aquell disc parlava d’abusos i episodis d’assetjament soferts en carn pròpia, i va excitar perfils d’extrema dreta a les xarxes.

En cert moment vaig ser el blanc perquè no n’hi havia cap altre a mà. Van compartir el meu telèfon, vaig rebre amenaces directes al mòbil. Però va passar. Ho vaig parlar amb la meva psicòloga i amb algunes persones de perfil activista que solen rebre amenaces. Em deien: "Això passarà, perquè es cansen i passen a una altra cosa».

Lento ternura és un àlbum més íntim i amb menys conflicte.

És un disc per situar-me en el present. Quan el vaig començar, la meva voluntat era la d’escapar del passat, però el procés d’escriptura va passar més aviat per posar-me davant els meus traumes, però d’una altra manera, sabent que no puc fugir de qui soc. Aquí estic jo amb tots aquests traumes i mirant el paisatge. És un disc de reflexió filosòfica, de recerca, perquè després del terratrèmol havia de reconstruir-me.

Al principi anava a titular-lo La ternura, com una de les cançons.

Vaig pensar en aquests conceptes de fast food, fast fashion..., i que hauríem de tenir una mica de slow vida, perquè anem accelerats.

¿I per què lent i no lenta, perquè concordi amb tendresa?

Perquè no em refereixo al fet que la tendresa hagi de ser lenta, sinó que són dos conceptes que s’uneixen i que formen una nova idea amb un significat extra. És una espècie de mantra, de nirvana, un objectiu vital.

Actualment, hi ha una tendència a l’acceleració i a la dispersió de la nostra atenció, però també s’és més conscient d’aquest fenomen; es diria que les tendències creen antitendències.

El món va encaminat a no viure el present, i alhora és ben veritat que hi ha un petit moviment de consciència d’aquesta realitat, de dir "això no és el que vull», seguir en aquesta roda que crec que agafarà fins i tot més velocitat en els pròxims anys i serà del tot aclaparador. Tinc amigues amb qui, quan ens trobem, apartem el mòbil i ens escoltem i ens mirem als ulls, perquè és habitual que el mòbil sigui sobre la taula i que hi hagi qualsevol interrupció, no perquè et truca el teu fill sinó perquè algú es posa a mirar Instagram.

Els seus últims discos han generat molta conversa al voltant del relat que porten incorporat i es parla poc de la seva evolució musical, de la cantautora pop de fa uns anys fins a aquest disc tan electrònic, en el qual hi ha senyals d’hiperpop, ciberpunk i techno propi d’una rave.

És veritat, de vegades el tema del disc ho eclipsa tot. Per a mi, la part musical és un aprenentatge continu, una cosa natural, a partir de la música que vaig escoltant, davant la qual no soc impermeable. No he tingut un objectiu de virar cap a l’electrònica i matar la cantautora, és més la meva manera de ser, que vaig aprenent coses i m’agrada aplicar-les. Quan aprofundeixes en l’electrònica, anant a raves i a clubs, sentint aquesta música techno al cos, i els greus, tot això que experimentes et canvia la teva manera de fer música.

Al disc hi ha alguna aproximació (molt processada) al reggaeton. ¿Què li semblen tots aquests estadis de Bad Bunny?

¡He aconseguit entrades per al seu concert! Bé, jo no, Guille, el meu soci al segell, el pobre, que va estar allà prement l’F5 tota l’estona i aguantant les cues virtuals. Bad Bunny m’agrada, sí, i m’agraden les contradiccions a les quals em porta: em cansa quan va sobre que bona està tal tia, etcètera, però de vegades intel·lectualitzem massa el que sentim. La música apel·la les nostres emocions més primitives i hauríem de viure-la des del pla físic, però allà està l’intel·lecte dient-te: "No, això no és elevat, no és el que hauries d’escoltar», i generant uns complexos i autocrítiques absurdes. Tinc molta curiositat per veure Bad Bunny, perquè s’està portant la música a uns nivells d’espectacle que jo ni comprenc però, com a mínim, puc intentar assistir i veure si el cos connecta o no. Tot i que si em preguntes, per exemple, per Eurovisió, doncs ni ho he vist.

Notícies relacionades

Del carro amb vi a granel a vendre ampolles a tothom

Cyrus sona a tot i a res

I això que va ser jurat en la preselecció espanyola (el 2019).

No he aprofundit en això perquè em sembla avorridíssim. Allà sí que no hi entro. Però davant la música que avui es fa, com a mínim, hem d’estar allà amb l’ull posat. Tot i que de vegades tot això dona una mica d’ansietat, perquè veus els titulars i sembla que figures com Bad Bunny siguin l’únic que hi ha, quan existeix moltíssima música en els marges a què no es presta prou atenció. M’ha sorprès que ara hi hagi tanta música rockera, de guitarres. Això sí que no ho vaig veure venir. Existeix més música que la que ho peta. I el que no farem és rebutjar alguna cosa perquè està tenint èxit, ni tampoc és lògic que, perquè alguna cosa no ho peti, no puguem conèixer-la.