Andrew O’Hagan : "Ha sorgit una generació que no tolerarà la injustícia"

Vostè ha portat la novel·la victoriana al segle XXI.

Era la meva esperança, sí. Soc un gran admirador de Dickens, òbviament, però també de Zola i Balzac. Sempre m’ha entusiasmat l’escriptor que intenta plasmar tota una societat a la pàgina. I hi havia alguna cosa en els últims 10 anys que es prestava a aquest tractament: molts personatges fent malabarismes amb la desigualtat, la migració, el Brexit, l’austeritat i la pandèmia. Era el moment de reinventar la novel·la victoriana a través de la lent de les xarxes socials i internet; de mostrar les connexions entre l’establishment, l’aristocràcia, els mitjans de comunicació, els oligarques russos...

A Caledonian Road tenim 60 personatges, entre ells editors, professors universitaris, historiadors de l'art, hackers ètics, empresaris tèrbols, rapers, polítics, oligarques... ¿Com va començar?

Amb la veu de Campbell Flynn, el clàssic home liberal sota pressió. Creu haver viscut una bona vida, estar al costat correcte de la història. Li agrada presentar-se com a feminista i antiracista. El drama arriba quan la següent generació l’assenyala amb el dit i li diu que també ell és part d’un sistema corrupte. Perquè ara és un liberal que viu en una casa de 7 milions de lliures. Podem menysprear les guerres culturals, però no ignorar el seu missatge central: ha sorgit una generació que no tolerarà la injustícia que nosaltres hem tolerat. Espero amb ànsies llegir les novel·les que escriuen.

Al final, tot és una qüestió de classe i de diners.

Per als britànics, la classe és el mateix que la cultura. Hi estem obsessionats. Quan coneixem algú, immediatament ens preguntem a quina escola va anar, a quina universitat, on i com va viure... És una forma limitada i molt prejudiciosa d’intentar comprendre els éssers humans. Però la classe és també el condiment còmic de tota la ficció britànica. Així que sí, per a mi, la classe i els diners són fonamentals. A Caledonian Road, tot es resumeix en seguir els diners.

Per preparar la novel·la va freqüentar cantants de drill, va relacionar-se amb ducs i duquesses, i va mostrar intenció d’infiltrar-se en una fàbrica. ¿Com va ser?

Fins i tot a mi em sorprèn l’accés que he tingut. Soc un home blanc de 56 anys, mai podria haver endevinat com parlen els rapers joves. És curiós, perquè és molt més fàcil accedir a la gent poderosa que a la gent del carrer. Els poderosos són narcisistes, tenen una comprensió del món que es basa en les relacions públiques. Així que vaig poder veure la família reial amb bastanta facilitat. També hi ha empresaris i oligarques. Els nois del carrer, en canvi, pensaven que era un policia d’incògnit. Després simplement van pensar que estava boig i em van deixar fer.

¿Com diria que han canviat els diners dels oligarques russos la societat britànica?

Al Regne Unit recordarem l’auge dels oligarques russos com un dels períodes més moralment foscos de la nostra història. Una època en què individus enormement rics no només van normalitzar la corrupció, sinó que també la van fer semblar glamurosa. Posseir clubs de futbol, diaris, iots, jets privats... Però si li preguntes a un jove avui quina és la seva ambició, sempre és el mateix: milers de milions. I això indica un deteriorament dels valors.

No deu ajudar que algunes de les persones més riques del món governin com ho estan fent en el país més poderós del món.

Donald Trump és, en efecte, la idea tremendament estúpida que molta gent té del que és un individu ric. ¿Saps què és el que ha aconseguit? Que jo li cridi al televisor. Soc una persona bastant tranquil·la, però ara li crido al televisor com un avi quan Trump apareix humiliant líders estrangers.

¿És Campbell Flynn, el protagonista de Caledonian Road, un bon símbol d’aquests temps?

És un personatge dividit, fracturat, perfecte per a aquests temps.

Notícies relacionades

Collboni elogia el Cruïlla com "el festival més amable" en el 15è aniversari

Rubens i el barroc flamenc sedueixen al CaixaForum BCN

¿Ja té algun favorit per interpretar-lo a la sèrie? Sembla que l’adaptació va per bon camí.

Hi ha molts candidats, però res que pugui confirmar [els rumors apunten a Jude Law]. Una de les influències del llibre són les sèries dramàtiques dels últims anys: The Wire, Los Soprano, Mad Men... Sembla més intel·lectualment respectable dir que t’influeix Balzac. I sí, jo dic Balzac. Però també The Wire.