Stereolab torna del futur

Stereolab es va fer un lloc en l’era indie tot i fer-se els despistats amb una amanida d’influències: senderisme amb segell krautrock i melodies diàfanes amb dicció francesa, entre l’exploració sònica retrofuturista i l’amabilitat de l’easy listening, amb un fons líric de crítica política i cultural des de l’ala esquerra i simpaties pel situacionisme de Guy Debord. Cançons de dolçor de vegades enganyosa, com Ping pong, el modest hit de 1994, que va incrustar en aquella escena musical poc polititzada una lletra marxista sobre la naturalesa perversa dels cicles econòmics capitalistes.

A partir d’aquest puzle, Stereolab va desenvolupar un so propi, subtil, bonic i arriscat, no enquadrat en els "ismes" de l’època (indie rock, Brit-pop, postrock, IDM), que ara torna a cobrar forma 15 anys després del seu últim treball (Not music, 2010). El grup, que va tornar als escenaris el 2019 després d’una pausa de deu anys, conserva al seu nucli la cantant francesa Laetitia Sadier i el guitarrista-teclista britànic Tim Gane, als quals se suma un altre històric, el bateria Andy Ramsay, així com el teclista Joseph Watson (reclutat el 2004) i un baixista nou que resulta ser el castellonenc Xavier Muñoz Guimerà (vinculat des de fa anys a la feina de Sadier en solitari). Quintet amb què Stereolab reapareix com si s’hagués separat ahir.

L’àlbum arrenca amb 55 segons de caos simpàtic (Mystical plosives), regat per senyals electrònics dispersos que acaben confluint en un to, un clima que condueix a Aerial troubles, la cançó llançada prèviament com a senzill (i vídeo), on Sadie subministra eslògans amb traç clínic: "l’endormiscament ja no funciona", "un insaciable estat de consum", "la cobdícia en un forat impossible d’omplir"... Avisos a navegants que Stereolab no ha abdicat de la seva mirada ideològica. Tampoc de la seva gramàtica sonora: aquesta cadència motorik, els teclats d’un altre temps i la veu dolçament distant.

Personalitat pròpia

Notícies relacionades

Serrat rep el premi KM 13.774 per acostar Amèrica i Catalunya

La veu de Suu il·lumina els Secret Shows

Però Stereolab conserva la seva personalitat quan es dirigeix a altres llocs, com per exemple en el notable Immortal hands, una mena de cant humanista-mediambiental (contra els "gratacels egocèntrics") que deriva en un assolellat pla funky amb metalls (i la corneta de Ben LaMar Gay). O a Transmuted matter, sobre les arenes movedisses del drum’n’bass, o en aquest esgotador instrumental anomenat Electrified teenybop!. Sí, ells sempre van ser bons amb els títols.

Tot i que les seves obsessions poden resultar una mica repetitives ("l’objectiu és manipular", insisteixen a Melodie is a wond; la classe mitjana és "una enganyosa promesa", apunten a Colour television), pot ser que el temps hagi jugat a favor seu. I amb tot això, a Instant holograms on metal film, Stereolab es marca una tornada inquieta i refrescant.