Kelly Reichardt s’esborra de la lluita per la Palma d’Or

Els anglosaxons utilitzen la paraula mastermind per referir-se a persones que tenen un intel·lecte extraordinari i idees brillants, i al veure la nova pel·lícula de Kelly Reichardt, The mastermind, queda clar que el seu títol té intencions iròniques. Presentada ahir a concurs al Festival de Cannes, està protagonitzada per un fuster a l’atur procedent de molt bona família que es transforma en lladre d’art organitzant el robatori de quatre pintures exposades en un museu, i que en tot moment demostra ser el contrari a un llumeneres; l’únic motiu pel qual el seu crim és un èxit és que als anys 70, el temps en què la pel·lícula se situa, la seguretat en aquest tipus d’edificis era inexistent.

Mentre l’acompanya, la pel·lícula va abandonant progressivament la seva lleugeresa inicial per prestar una atenció creixent al dolor causat per l’egoisme del seu protagonista, i mentrestant exhibeix una recreació captivadora de l’època. Però el més cridaner d’aquesta, considerant la filmografia prèvia de Reichardt, és que no té rerefons; se centra a explicar-nos una història, però no té interès a deixar-nos clar per què és important explicar-la, i potser per això és la pel·lícula més intranscendent de la seva directora. En qualsevol cas, la pròxima vegada que Cannes decideixi convidar-la a la competició, més li val agendar-la amb més carinyo.

Pel que fa a la parella formada pels germans Jean-Pierre i Luc Dardenne, són els cineastes més reconeguts a Cannes entre tots els que han participat en el concurs d’aquest any –ja tenen en el seu historial dues Palmes d’Or, ni més ni menys– però alhora, s’assumeix que el seu millor moment creatiu és cosa del passat, i la pel·lícula que ahir van presentar a concurs al certamen gal, Recién nacidas, probablement no canviï aquesta percepció. Protagonitzada per mares adolescents que es van criar en circumstàncies difícils i lluiten per construir una vida millor per a elles i els seus fills, és una pel·lícula que té com a virtut més gran el que és alhora la seva limitació més gran: té nombroses oportunitats per caure en el sensacionalisme però en tot moment s’hi resisteix però, d’altra banda, no troba formes alternatives de generar tensió dramàtica. Fins ara, hi ha un grapat de cineastes que posseeixen dues Palmes d’Or i cap que en tingui tres, i res indica que aquesta situació estigui a punt de canviar avui.

Notícies relacionades

Sebastião Salgado, l’ull que tot ho va veure

Barcelona recupera el seu projecte per a l’impuls de la moda

La decisió del jurat

Descartats Reichardt i els Dardenne, ¿qui guanyarà la Palma d’Or el 2025? Si el criteri del jurat, que aquest any està presidit per l’actriu Juliette Binoche, coincideix amb el que dicta el sentit comú, sens dubte hauran decidit que les quatre millors pel·lícules entre totes les presentades a concurs aquest any són Resurrection, de Bi Gan; It was just an accident, de Jafar Panahi; Sound of falling, de Mascha Schilinski; i Agente secreto, de Kleber Mendonça Filho. Qualsevol versió del palmarès en la qual aquests quatre títols es reparteixen els quatre guardons més importants –Palma d’Or a la millor pel·lícula, Gran Premi del Jurat, Premi Especial del Jurat i Premi a la Millor Direcció– serà indiscutible.