Tom Cruise, nostre senyor

Es podria ben dir que aquesta vuitena entrega de Missió Impossible tira pedres contra el seu propi llegat si no fos perquè, en realitat, no s’ha preocupat realment mai per construir tal cosa. El motor de la saga, després de tot, no han sigut mai les nostres connexions emocionals amb els personatges –el seu heroi mateix, Ethan Hunt (Tom Cruise), és un agent secret increïblement bé entrenat i prou–, ni un relat general cohesionat i ressonant temàticament. Tot i això, Sentencia final s’entossudeix a adjudicar-se aquestes qualitats mentre fa el garrepa amb el que sempre ha sigut l’ingredient essencial de la sèrie: seqüències d’acció sorprenents. Això, és clar, no significa que la pel·lícula no inclogui tot un seguit de moments d’espectacle. En concret, n’inclou dos: una seqüència submarina sense diàlegs d’una bellesa coreogràfica enlluernadora i una persecució aèria entre biplans que s’ha de veure per creure, encara que el cas és que qui hagi prestat una mica d’atenció a la campanya promocional de la pel·lícula ja la tindrà més o menys vista.

Deixant de banda tot això, és tan inflat el percentatge de les gairebé tres hores d’un metratge consistent en llarguíssims intercanvis de diàlegs durant els quals la pel·lícula s’explica a si mateixa verbalitzant una vegada i una altra quina és la missió i el que hi ha en joc que, si s’hagués sotmès a un treball d’edició assenyat, podria haver durat una perfecta hora i mitja. En canvi, el relat que ens explica la història és un embolic incomprensible, en part perquè subtrames senceres resulten prescindibles i diversos caps narratius acaben quedant per lligar. Com la seva immediata predecessora en la saga, aquesta pel·lícula ens mostra un Hunt que s’enfronta contra una intel·ligència artificial maligna, i la veritat és que hi ha moments en què fa tot l’efecte que ha sigut escrit per una.

En qualsevol cas, aquí la història explica molt menys que l’autoreferència. Des del principi, Sentencia final encadena al·lusions autocomplaents a la saga a través d’inesperats cameos, explicacions innecessàries sobre misteris que les entregues prèvies van deixar per resoldre i el tipus de muntatge recopilatori que es veuria durant l’entrega d’un premi honorífic a Hunt. De fet, la pel·lícula funciona ben bé com un d’aquests guardons. No només retrata el personatge com un inconfusible Messies, sinó que les escenes en què ni corre, ni desafia la mort, ni parla del perill pel qual passa la humanitat les passa escoltant com la resta de personatges li dediquen elogis majestàtics per la seva heroïcitat, bonhomia i cabellera. No és clar si deixarà o no de protagonitzar Missió Impossible, però més li val: si continua donant-se a si mateix copets a l’esquena, s’esquinçarà l’omòplat.

Notícies relacionades

Sebastião Salgado, l’ull que tot ho va veure

Barcelona recupera el seu projecte per a l’impuls de la moda

‘Misión Imposible: Sentencia final’ 

Christopher McQuarrie (Estrena: 22/5/2025)