El Canes del curtmetratgista

Més enllà de la projecció, tots compartim la sensació que aquest festival és aclaparador, et sobrepassa per tot arreu. Necessites diversos dies per entendre una mica com funciona, perquè és una barbaritat. Jo he perdut la major part del temps i només prenc consciència d’on soc quan em toca parlar del curt amb els periodistes, amb els programadors o amb altres directors. Per això és una gran sort haver pogut venir a Canes amb els meus companys Jaume Roma (director de fotografia), Alícia Tapounet (muntadora) i Caile Chiner (directora artística), a banda del productor Abraham Sánchez i de les actrius Karin Barbeta i Neli Lladó, que van venir a la presentació i va ser molt maco, tot i que es van atabalar una mica amb la gentada que hi havia.

Cura d’humilitat

Ser a Canes com a cineasta pot fer que et pugin els fums, però després el mateix festival ja s’encarrega de posar-te al teu lloc. Aquests dies se’ns ha acostat gent que, al saber que teníem una pel·lícula, volia fer-se una foto amb nosaltres sense tenir ni idea de qui érem, només per si guanyàvem res o per si mai en el futur teníem èxit de veritat. Això és molt boig. És clar que quan ens van fer posar els directors de La Cinef a la catifa vermella la cosa va ser una mica humiliant: eren allà tots els fotògrafs fent fotos com bojos a unes actrius que van passar abans i, quan sortim nosaltres, van baixar totes les càmeres i ens vam quedar al davant un munt de gent incòmoda que no ens volia mirar a la cara perquè se sentien culpables per no fer-nos fotos. Bé, n’hi havia tres o quatre que sí que en feien, però suposo que eren del festival.

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

D’altra banda, l’ambient és molt irreal. Canes és el lloc on hem vist més gent mudada per metre quadrat. Tota la ciutat sembla un gran plató de rodatge, en el qual tallen els carrers perquè passin cotxes caríssims amb actrius i actors a bord. Tot aquest imaginari que per a molta gent representa el món del cinema –les estrelles, la catifa vermella, les festes glamuroses– i que tant hem vist per la tele, és aquí a l’abast de la mà. Hi ha una mística molt forta. Però és com un gran miratge, perquè després el glamur de veritat és molt inaccessible. La majoria dels que ens trobem aquí acabem menjant al McDonald’s, tot i que, això sí, vestits de gala. És un contrast molt divertit. I per tot arreu la gent va buscant famosos com si fos en un safari.

A la nit, des del pis en què ens allotgem, humil però gran, se sent el soroll de les festes als iots. Festes a les quals no ens convidarà ningú. Tot i així, sabem la immensa sort que tenim de ser aquí.