Denzel Washington conquereix Cannes per partida doble

És extremadament excepcional que el Festival de Cannes concedeixi una Palma d’Or honorífica a un artista que mai abans ha passejat per la seva alfombra vermella, però és que hi ha moltes coses de les quals només és capaç un actor com Denzel Washington, que dilluns va visitar per primera vegada el certamen francès en els seus 45 anys de carrera i va aprofitar l’ocasió per recollir la seva Palma d’Or honorífica.

Washington, per exemple, pot interpretar malvats tan carismàtics que acaben generant més empatia que els presumptes herois, com va fer a Training day (2001) o a la recent Gladiator II (2024). I a la cinquena pel·lícula que ha rodat amb Spike Lee, Highest 2 lowest -el seu primer treball junts en gairebé 20 anys-, es marca una espontània baralla rapera amb el mateix A$AP Rocky que sens dubte serà recordada com un dels seus moments actorals més icònics.

Pot ser que la profunditat emocional no destaqui en la seva interpretació a la pel·lícula, presentada fora de concurs al festival, però això és només perquè el guió que la sustenta no li dona accés al turment interior del personatge.

Highest 2 lowest és una reinterpretació d’El infierno del odio (1963), magistral intriga policial dirigida pel gegant del cine japonès Akira Kurosawa i centrada en un magnat que es veu situat en una posició comprometedora en vigílies d’un acord comercial de gran importància quan un segrestador confon el fill del seu xòfer amb el seu propi fill. Lee es mostra reverent a la pel·lícula original tot i que traslladi la columna vertebral del relat de Yokohama a la ciutat de Nova York, no comparteixi la paciència narrativa de Kurosawa i inclogui a la seva pel·lícula més moments de cridòria sobre assumptes esportius dirigida a la càmera dels quals, si la memòria no traeix, inclou la versió original. Ara com llavors, en tot cas, el protagonista s’enfronta a un dilema: ¿hauria de tirar per terra el seu pla comercial per salvar algú que no és de la seva família?

Una de les principals diferències de les dues versions, a més del to jocós que Lee imprimeix sovint a la seva pel·lícula, és l’impecable equilibri que Kurosawa va trobar entre el suspens, el drama domèstic i la reflexió sobre desigualtats de classe. Highest 2 lowest no menysté la creació de tensió, però la perd l’interès a abordar massa temes adjacents i, a l’hora d’atendre les seves responsabilitats argumentals, es converteix en un thriller genèric compost de policies grollers, advocats intrigants, esbirros autoreflexius i massa esvorancs argumentals. En última instància, diem, la pel·lícula se sosté sobre el treball de Washington, que torna a demostrar la seva capacitat per generar emocions oposades pràcticament de forma simultània, i per menjar-se la pantalla mentre rapeja com si no hi hagués un demà.

Panahi contra l’Iran

Notícies relacionades

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

El Liceu Mar transformarà 32.000 metres quadrats del Port Vell i costarà 50 milions d’euros

Sobre el paper, l’iranià Jafar Panahi té prohibit pel règim teocràtic del seu país rodar pel·lícules fins al 2030, però les autoritats han relaxat les restriccions sobre el seu art. A la primera pel·lícula que dirigeix des d’aleshores, A simple accident -encara va haver de rodar-la en secret, ull, per esquivar la censura estatal–, Panahi teixeix una intriga moral cruïssima sobre un home que de forma accidental creu identificar qui va ser el seu torturador i que, després d’arrossegar-lo al desert a fi d’enterrar-lo viu, decideix abans incorporar a la seva missió altres víctimes de persecució política perquè l’ajudin a confirmar que aquell home és, en efecte, el monstre que els va arruïnar la vida.

Per fer-li un nus a la gola a l’espectador, A simple accident presenta un país on les víctimes del règim es veuen obligades a ser veïns dels seus botxins i, mentre uneix els respectius sentits de l’absurd de Samuel Beckett i Quentin Tarantino, ens demana que ens preguntem sobre si els oprimits estan legitimats per adoptar els mateixos mètodes que van patir en mans dels seus opressors, tot i que estigui clar que la venjança mai els permetrà tancar les seves ferides.