‘Die My Love’, la traumàtica maternitat de Jennifer Lawrence

La directora Lynne Ramsay té una filla de 10 anys, i seria molt interessant conèixer què opina la noia de les dues pel·lícules que la seva mare ha dirigit fins ara centrant-se en l’assumpte de la maternitat. La primera és la que va proporcionar a l’escocesa l’èxit internacional Tenemos que hablar de Kevin (2011), retrat d’una dona que lidia amb el terrible dolor infligit pel seu fill, un psicòpata assassí culpable de cometre una massacre estudiantil. La segona és la que va presentar ahir a concurs al Festival de Canes, Die My Love, que contempla una jove en aparença afligida d’una versió especialment virulenta, i violenta, de la depressió postpart. Queda clara la idea: tenir descendència només proporciona patiment.

S’ha de matisar, això sí, que Ramsay no és qui va tenir la idea original d’adaptar a la pantalla la novel·la de l’argentina Ariana Harwicz en què Die My Love es basa Matate, amor; en realitat, Martin Scorsese se la va proposar a Jennifer Lawrence, que és coproductora de la pel·lícula a més del seu protagonista a la pell d’una dona que va acceptar de mala gana instal·lar-se en el camp, on lluita diàriament contra la soledat, l’avorriment, l’aparent desinterès del seu marit (Robert Pattinson) en satisfer les seves necessitats sexuals i la cura d’un nadó que probablement mai va voler tenir. I conèixer els seus orígens –o, més concretament, que Ramsay no va formar part d’ells– potser ajuda a explicar per què Die My Love no exhibeix el mateix talent per explorar psicologies extremes i comportaments humans animalístics que es detecta a les millors pel·lícules de la directora Ratcatcher (1999) i En realitat, mai vas ser aquí (2017).

Maternitat com a subgènere

Les pel·lícules que retraten la maternitat com una presó a hores d’ara s’han convertit en un subgènere, i en defensa d’aquesta es pot dir que –a diferència de moltes de les seves predecessores– no mira ni de justificar el seu protagonista ni de redimir-la. El seu principal problema, en canvi, és que es nega a explorar-la com mereix i a concedir-lo a catàrtica resolució que la lògica del seu periple –en realitat, el menyspreu per la lògica és alhora un problema recurrent a la pel·lícula i una trampa convenient per fer-la avançar– sembla exigir. El personatge deixa clar des del principi quin és el seu conflicte, i a partir de llavors triga massa temps a recórrer, de forma monòtona i fins a tediosa, un massa curt.

Notícies relacionades

Gustavo Adolfo Tarí, dissenyador: "El vestit de Melody ha guanyat Eurovisió"

Milers de persones surten al carrer per la Nit dels Museus

També presentada ahir a concurs, el nou llargmetratge de Richard Linklater és, independentment del seu valor artístic, la pel·lícula perfecta per a un festival com el de Canes. Al cap i a la fi, Nouvelle Vague recrea el procés de producció de Al final de l’escapada (1960), la ficció que va impulsar no només la carrera del mestre Jean-Luc Godard sinó tot el moviment cinematogràfic conegut com a Nova Onada. Rodada en francès i en un blanc i negre que captura a la perfecció les textures visuals del clàssic a què ret homenatge, la pel·lícula es diverteix retratant el caràcter arrogant de Godard i la seva tendència a parlar a través de cites i aforismes, imaginant el making of de diverses escenes icòniques i fent passejar per la pantalla a una successió d’èmuls d’artistes com Jean-Paul Belmondo, Jean Seberg, Claude Chabrol, François Truffaut, Jacques Rivette, Jacques Demy, Agnès Varda, Eric Rohmer i Juliette Gréco, entre molts altres. Linklater, en canvi, en cap moment es molesta a explorar el context sociopolític en què Al final de l’escapada va sorgir o els motius pels quals va resultar tan rupturista; s’acontenta a oferir un exercici de fetitxisme cinematogràfic que despertarà simpaties entre la cinefília malgrat que no els aporta res, però que generarà indiferència entre els que no estiguin familiaritzats amb el món que recrea. I, per descomptat, és probable que el mateix Godard s’estigui regirant a la tomba per culpa d’ella.

El primer llargmetratge de la japonesa Chie Hayakawa, Pla 75, retratava un present distòpic en què el govern nipó, a fi d’alleujar els problemes demogràfics i financers de la nació, encoratja els avis a optar pel suïcidi assistit. El segon, tercera de les pel·lícules aspirants a la Palma d’Or presentades ahir, reivindica la necessitat de valorar i respectar els més joves. Situada als afores de Tòquio en la dècada dels 80, se centra en el dia a dia del pare d’una nena que pateix un càncer terminal, i que per afrontar aquest inevitable ritu de pas inventa elaborades fantasies a través de les quals aprèn a processar la idea mateixa de la mort. Es tracta d’una obra extraordinàriament continguda, elegant i reflexiva, la virtut més evident de la qual és que es nega a empènyer l’espectador a la llàgrima malgrat torejar amb personatges que cuiden els moribunds, ploren als morts o lluiten per tirar endavant matrimonis inerts.