Ari Aster llança una farsa salvatge del món deixat per la pandèmia

Atès que el nord-americà Ari Aster és un dels autors més sorprenents que han irromput en el panorama cinematogràfic en els últims temps, potser és important aclarir des del principi que la seva nova pel·lícula, que ahir va presentar a competició al Festival de Cannes, és la menys singular de la seva filmografia fins ara, perquè no juga a inquietar l’espectador com sí que ho feien amb gran eficàcia tant Hereditary (2018) i Midsommar (2019), les pel·lícules que el van erigir en referent del cine de terror actual, com la seva epopeia surrealista Beau tiene miedo (2023). Però això, ull, no significa que Eddington no sigui una obra estranya i inclassificable. No és una comèdia malgrat que la seva mala bava no sol fallar a l’hora de resultar hilarant, no és cine social malgrat que exhibeix ull clínic a l’exposar la demència desencadenada per la pandèmia, i no és cine de monstres malgrat que, arribat el moment, pel seu metratge apareixen éssers malignes insondables. Potser el més adequat sigui definir-la com una intriga criminal, ja que inclou assassinats a cabassos, tot i que aquestes morts no generen cap misteri. Diguem que és una pel·lícula que juga amb gran eficàcia a despistar i, com de costum al cine de Aster, en la seva capacitat per sorprendre hi ha bona part del seu inqüestionable valor.

Transcorre a Eddington (Nou Mèxic), un poble petit que conté multituds perquè, en realitat, funciona com un microcosmos dels Estats Units. En els seus primers compassos deixa clara la rivalitat entre el xèrif i l’alcalde del lloc –Joaquin Phoenix i Pedro Pascal respectivament–, un enfrontament agreujat per les seves idees oposades respecte als protocols a seguir en resposta al coronavirus però que en realitat ve de molt més lluny. I després, durant la seva primera meitat, llança vidriol en totes direccions per riure’s de la ximpleria que la covid va implicar: la insistència en l’ús de mascaretes per part de gent que només es cobria la boca amb aquestes, l’agressió a la pituïtària que cada PCR suposava, l’autoritat moral, la vigilància ciutadana i les notícies falses que les xarxes socials van fomentar, l’activisme tarat adaptat per les noves generacions, majorment per avorriment, la desesperació i l’estultícia que van donar ales a les teories de la conspiració més desbarrades. Tots recordem aquestes i altres coses que Eddington reprodueix, a pesar que en algun moment van mirar de convèncer-nos que en sortiríem millors.

En el seu avenç, en qualsevol cas, Eddington va centrant la seva atenció en la interpretació enlluernadora –una altra més en la seva filmografia– que Phoenix ofereix a la pell d’una variació del tipus de ninot que el cine dels germans Coen va convertir en arquetip, un tio més aviat inútil i sistemàticament vilipendiat i humiliat que, després de rebre una plantofada –dues, en realitat–, decideix mostrar el seu costat més fosc sense deixar de ser un ninot. En el procés, aquest subjecte repugnant i patètic però estranyament magnètic es converteix en personificació tant del racisme sistèmic i l’elogi de les armes sobre els quals es va erigir l’imperi americà com de la paranoia, la bogeria, la polarització i la crueltat que amenacen d’acabar amb ell des del principi d’aquesta dècada.

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

Fe i sexualitat

Segona aspirant a la Palma d’Or presentada avui, La petite dernière és el tercer llargmetratge com a directora de l’actriu francesa Hafsia Herzi. La seva protagonista, la petita de tres germanes en una família francoalgeriana que viu als afores de París, és una musulmana devota i una filla obedient, però també és homosexual, i la pel·lícula la contempla mentre descobreix la seva sexualitat, la seva fe i el tipus de persona que està cridada a ser. Herzi ofereix un retrat seductor de la cultura lesbiana parisenca i explora el conflicte entre els desitjos personals i les pressions religioses sense caure en didactismes i sermons, però en tot cas es mostra estranyament retreta a l’hora d’explorar la batalla interna que la seva protagonista entaula.