Oliver Laxe hipnotitza Cannes amb la fascinant i rotunda ‘rave’ de ‘Sirat’

En qualsevol cas, s’entén que hagi sigut aquesta la pel·lícula la que ha proporcionat a Laxe l’accés a la competició reina del certamen, i no només perquè és la que exhibeix més depuració i mostres més contundents d’ofici de les quatre, sinó també perquè és la que a priori promet tenir més recorregut comercial. Barreja extremadament singular de western, road movie i disquisició metafísica similar a la que el seu director va oferir a Mimosas, des de la primera seqüència ens presenta un pare –majúscul Sergi López– i el seu fill, que es passegen per les vísceres d’una festa rave indiferents al tecno eixordador i els cossos drogats en moviment; busquen qui és filla del primer i germana del segon, desapareguda des de fa mesos. No és sinó el punt de partida d’un tremebund viatge de no retorn que, acompanyant un quintet multinacional de ravers aquest home portarà a terme tant a través del desert nord-africà –la pel·lícula va ser rodada entre els Monegros i el Marroc– com de l’interior de la seva pròpia ànima, i que alternadament evoca referents com Centaures del desert (1956), Carga maldita (1977), Mad Max 2, el guerrer de la carretera (1981) i una versió d’Apocalypse now (1979) en què el riu ha sigut convertit en sorra i pols, i en lloc de soldats hi ha gent de festa esguerrada amb tirada a l’LSD.

"A mi em fascina el cine de gènere", explicava Laxe ahir al parlar d’aquests models. "Unir cultura popular i alta cultura em serveix d’eina per ajudar el públic a pujar a cavall del meu cavall, i així portar-lo on vull que arribi". En qualsevol cas, en certa manera, Sirat també es pot considerar la pel·lícula més radical del seu director, no només per una successió del tipus de decisions argumentals que deixen l’espectador amb el rictus paralitzat pel desconcert sinó també per la seva capacitat excepcional per sumir el que la veu en un estat de trànsit, a través de combinacions hipnòtiques d’imatges i sons –sobretot de sons: dels beats eixordadors que escupen altaveus gegants, de motors que rugeixen, d’explosions brutals, de crits i sanglots desconsolats– que per moments fan la sensació de provenir de mons diferents del nostre. I mentre assalta els nostres sentits, Laxe troba una manera particularment intrèpida de reflexionar tant sobre l’estat de les coses en un present assolat per la polarització política, la crisi espiritual, l’hedonisme com a forma de fugida i la fracturació familiar com sobre el poder terapèutic i guaridor de la mort. "És un assumpte que m’interessa molt", confessa el director. "Ens trobem en un moment liminar, crepuscular, i em sembla que el cine és una eina especialment útil per reflexionar sobre la mort, una cosa especialment necessària en una societat tan tanofòbica com la nostra".

Notícies relacionades

Cava Mestres, el celler que ‘va néixer’ tres cops, compleix un segle

Lliçons estètiques

La policia contra el poble

La segona de les pel·lícules aspirants a la Palma d’Or, Dossier 137, examina assumptes com la brutalitat policial, la inacció burocràtica i la corrupció institucional a través del retrat d’una detectiva d’assumptes interns que investiga amb gran ímpetu –fins i tot arribant a traspassar límits ètics– un grup d’agents que van ferir greument un jove innocent durant les protestes dels armilles grogues que van tenir lloc a París el 2018, fins que arribat el moment comprèn que els seus caps no volen aclarir la veritat. El seu director, el francès Dominik Moll, incorpora al metratge fotografies i vídeos reals capturats durant les esmentades manifestacions, i tant aquest material d’arxiu com la posada en escena naturalista i funcional emfatitzen la versemblança de la pel·lícula tot i que, d’altra banda, aquesta falta d’estilització l’envolta d’un aire genèric. En realitat, seria una obra més aviat anodina si no fos per l’impecable treball protagonista de Léa Drucker.