Paula Blasi, una estrella amb la pell de Pogacar

Paula Blasi (Esplugues de Llobregat, 2003) parla accelerada i li és igual l’idioma en què s’expressi, sigui català, castellà o anglès. Els qui la coneixen bé asseguren que és un exponent del seu caràcter, que va ser futbolista, atleta, triatleta i duatleta abans que ciclista. Que s’apuntaria a un bombardeig si l’hi demanessin. Per això no diu que no de res i encara menys de disputar l’Amstel Gold Race, que va guanyar, quan no figurava en els seus plans. Després va arribar la tercera plaça a la Fletxa Valona i la cinquena posició a la Lieja-Bastogne-Lieja, tot un monument per fer tants punts que l’han impulsada a ser ara la sisena millor corredora del rànquing mundial.

Aquesta setmana va trucar a un amic. No recordava que tenia dorsal per disputar la The Traka, un escàndol de carrera de ciclisme de grava sobre les pistes de Girona. Es va disculpar per no córrer-la; no passa res, li van dir. A la mateixa hora havia de ser al cim de la bici per debutar a la Vuelta per terres gallegues, que serà la primera gran que afronta aquesta catalana de 23 anys que està cridada a fer grans gestes ciclistes.

El seu fitxatge per l’UAE

La vida de Blasi és un univers ciclista, enamorada de l’esport i de la bici Colnago, la mateixa que impulsa Tadej Pogacar, que mostrava com una joia –"no vegis com va: és un coet"–, que va provar al cap de pocs dies de fitxar per l’UAE. La mateixa Blasi que ha entès que, sent professional, és un renou entrenar pels voltants de Barcelona i que no hi ha res millor que les muntanyes pirinenques, a un pas d’Andorra per si vol coincidir amb algun dels professionals dels dos sexes que resideix al Principat.

A Blasi se la recorda entusiasmada el dia que va debutar a la Volta, el 2024, com una desconeguda integrant de la selecció catalana, i la que va tenir la iniciativa de ficar-se en l’esprint final de Manresa, a veure si donava la sorpresa, però en canvi es va trobar amb el cos a terra per culpa d’una caiguda ocorreguda a tota velocitat.

Vol que la Volta (del 19 al 21 de juny) sigui la pròxima experiència després de córrer la Vuelta i fer uns dies de repòs tornant d’enllaçar les Ardenes amb la ronda espanyola, la carrera que comença aquest diumenge per no moure’s del nord de la Península a través de Galícia, Lleó i Astúries i amb l’imponent Angliru (dissabte 9 de maig) que decidirà la carrera i perquè es provi en una muntanya de debò després de sis dies de competició.

Quan comença un projecte per convertir una esportista en tota una estrella de la seva especialitat no és una cosa que sorgeixi per atzar. I no ha sigut el cas de Blasi, amb un entorn que la impulsa a centrar-se i a moure’s entre les millors del pedal. Primer hi ha la família, que es manté en un segon pla mediàtic (el seu germà bessó, que la pica perquè se superi a si mateixa), i després apareix Francesc Escolà, a qui es podria definir com l’entrenador de la seva vida, que l’assessora des dels temps en què apuntava a una extraordinària atleta de 800 metres.

Tampoc és per atzar que Cris San Emeterio es fixés en ella, com a directora i membre de l’equip de rendiment de l’UAE-ADQ, l’equip femení impulsat pel mateix patrocinador que el conjunt que encapçala Pogacar, tot i que funcionen de manera completament independent: comparteixen sigles, bici i cascos, però la resta dels suports són marques ben diferents de primer nivell esportiu.

Entre San Emeterio i Escolà es marca la ruta que cal seguir, però després hi ha el cap i les cames. Enmig d’una cosa l’altra, els consells de Mavi García, que comparteix habitació amb Blasi i als 42 anys s’ha convertit en la seva capitana de ruta, la roda que ha de seguir, la que la manté en calma o la que l’activa a mesura que es desenvolupa la carrera. La ciclista mallorquina corre aquest any l’última temporada com a professional, però no està descartat de cap manera que recondueixi l’any que ve la seva activitat esportiva a l’aspecte tècnic a l’equip.

Apareixen més peces en el trencaclosques professional de Blasi, que es completa amb el suport en els entrenaments que li dona el seu antic equip, el Massi Baix Ter, grans ambaixadors a l’hora de fomentar el ciclisme femení català, amb dues persones al capdavant pel que fa a la relació personal amb la guanyadora de l’Amstel: Sergi Güell i Jordi Sanchís.

Calçat i debat

Notícies relacionades

"Tots el vam perdre de vista"

Un Girona nerviós s’estavella a casa i encén les alarmes

Per si no n’hi hagués prou, de seguida es troben persones experimentades que li donen una empenta quan fa falta, com l’extriatleta Xavi Llobet, que la va acostar al paradís del calçat de Pogacar amb les DMT Pogis, les mateixes sabatilles del quatre vegades guanyador del Tour (enmig d’una infinitat més de títols) amb un nivell tecnològic semblant a les que ha portat l’atleta Sabastian Sawe per baixar de les dues hores en la marató.

Amb Pogacar, a part d’equip, també hi comparteix mànager, l’italià Alex Carera, des que es va incorporar al conjunt UAE. Ara el debat se centra (en això s’assembla al francès Paul Seixas) en si ha d’anar o no al Tour aquest any. Ella s’apuntaria al bombardeig francès de l’agost, però cal dosificar-se. Tot just fa dos anys que és al món del ciclisme i Blasi encara té moltes coses per aprendre.