L’antic Sawyer torna a l’acció

¿Us recordeu de Josh Holloway? Era el carismàtic James Sawyer Ford de la sèrie Perdidos, el bad boy més seductor del grup de supervivents del vol 815 d’Oceanic. Rere la seva fanfarroneria i egoisme va resultar haver-hi, per descomptat, una mica de vulnerabilitat, com ens van començar a deixar veure els flashbacks. Més sensible del que li agradaria creure, va haver de competir per l’afecte de la fugitiva Kate Austen (Evangeline Lilly) amb el doctor Jack Shephard (Matthew Fox), es va mostrar disposat a ajudar (a Hurley amb aquella furgoneta Dharma) i va demostrar bon gust literari al llegir Flann O’Brien.

Des del discutit final de la sèrie el 2010, Holloway no ha acabat de trobar el paper que confirmés la seva promesa. Alguns volíem veure’l al centre de projectes importants. Ho anhelava, per exemple, J. J. Abrams, impulsor inicial de Perdidos, que, en col·laboració amb la guionista i productora LaToya Morgan, ha dissenyat ara una sèrie feta a mida d’aquesta viva imatge del murri amb un cor d’or.

El drama criminal Duster (Max, des d’avui divendres) és un vehicle per al lluïment de Holloway (i del muscle car titular, un Plymouth Duster). És el comeback del seu actor protagonista, però també del mateix Abrams, que feia una dècada i mitja que no estrenava sèrie com a creador.

1972, res més a dir

Segons ens explica el mateix Holloway, J. J. no va haver de lluitar en excés per aconseguir la seva atenció. "Em va trucar i em va dir: ‘No agafis cap feina, estic escrivint una sèrie per a tu’. A la qual cosa vaig contestar: ‘Fet, tio.’ J. J. em coneix bé. I realment la feina va ser tan fàcil com posar-se uns vells texans". És fàcil entreveure un rastre ben clar de Sawyer en l’irresistible pocavergonya Jim Ellis, conductor transportista de l’anomenat Al Capone del sud-oest (el veterà Keith David) a l’Arizona de 1972. "Aquell any, 1972, va ser el que més va atrapar des del principi. Muscle cars, una explosió de música, drogues, moda... La recta final de la guerra del Vietnam. Un moment en què tothom volia aixecar-se i alçar la veu". Al seu costat, Rachel Hilson brilla com a Nina Hayes, agent novella de l’FBI que s’acosta a Ellis perquè col·labori a ensorrar la família criminal per a la qual treballa.

La sèrie té alguns moments melancòlics, però el to principal és la diversió, ja des d’aquests crèdits en clau d’anunci boig de Micro Machines. "M’agrada que aquesta sèrie no et deixi amb ressaca emocional, com passa amb tantes d’altres avui dia. Moltes són brutals i gairebé no puc ni veure-les. He d’esperar dues setmanes per veure un altre episodi d’una cosa així".

Model de passarel·la

Notícies relacionades

Cava Mestres, el celler que ‘va néixer’ tres cops, compleix un segle

Lliçons estètiques

Quan pregunto a Holloway si treballar a Duster el va fer sentir-se dins d’alguna sèrie que veiés de petit, em regala un resum de com va ser la seva infància. "Vaig créixer als 70 a la Geòrgia rural amb tres germans. Quan érem petits tampoc vam veure gaires sèries. Només teníem dos canals a la tele i, a més, el meu pare ens la va treure i la va guardar al garatge durant quatre anys. Sobretot, m’ha inspirat la meva pròpia vida. Teníem 33 acres de terra amb camins sense asfaltar i recordo estar conduint per allà amb només 9 anys".

Al fer els 18 i després de deixar la universitat per motius financers, Holloway agafava un autobús de Greyhound fins a Nova York, d’on va saltar a Milà, encara sense tenir ni cinc, i després a Los Angeles, on va aconseguir convertir-se en model de passarel·la i editorial per a Dolce & Gabbana, Calvin Klein i Donna Karan. El 1993 el vam veure en el vídeo del Cryin’ d’Aerosmith com el lladre que intentava, sense èxit, birlar-li la motxilla a Alicia Silverstone. Després de molt paper sense repercussió, va rebre l’oportunitat de Perdidos i va trobar el seu lloc al sol.