Coses que no vaig entendre dels Gaudí

Un micròfon de diadema pot fallar. Li va passar a Carla Quílez ( L’ànima blanca) mentre pujava a l’escenari: o la petaca estava apagada o li faltaven bateries, tot un clàssic. Pot passar. Ja veníem de l’arrencada de la gala en què no vam sentir l’inici de la veu de Carolina Rosich. Pot passar. Una veu en off que crida: "¡¡La publi, la publi!!", a l’últim donapás a TV3. Pot passar. I més coses que no explico per falta d’espai.

Tampoc vaig entendre que professionals de l’ofici hagin d’extreure un paperet de la butxaca per llegir un discurs... o encara pitjor: fer-ho observant la pantalla del mòbil. "Bé, Sergi. Això ho fan perquè no oblidin esmentar ningú en els agraïments", deu dir algú. D’acord, a això ja hi arribo. Tot això perquè al final s‘oblidin del paper i agraeixin la feina citant els que veuen asseguts a la platea.

No em cap al cap que persones públiques necessitin llegir en un targeta una única frase del tipus: "I els nominats a la categoria de (el que sigui) són...". Alguns d’ells són actors o actrius. És possible que els nervis els juguin una mala passada, però ¿llegir una sola frase? ¿De veritat?

O que la directora de l’acadèmia (Judith Colell) reculli el merescut premi a la millor pel·lícula i opti per llegir al seu telèfon mòbil de què va la pel·lícula que ella mateixa ha dirigit... "Frontera parla de persones, de gent que es veu obligada a marxar...". Ho sento. No ho vaig entendre.

No obstant, em va encantar el testimoni sincer, per natural i enriquidor, d’Eva Libertad, premiada a la millor direcció per la pel·lícula Sorda, que al recollir el guardó va dir, sense ajuda de cap paper: "A partir d’ara em prepararé un discurs fins i tot per anar a la peixateria..." (rialles i aplaudiments).

Notícies relacionades

La Lliga dels 50 euros

El progrés i l’espera

Vaig acabar la gala llegint el capítol d’agraïments, on al final dels crèdits apareixia com a transport col·laborador Renfe, amb un eslògan que resava: "El teu tren".

Però... ¿quin tren?