10 (més una) pel·lícules clau de Cannes 2025

‘LA TRAMA FENICIA’, de Wes Anderson.

Anderson és un habitual de Cannes. Sense anar més lluny, les seves dues últimes pel·lícules, La craónica francesa (2021) i Asteroid City (2023), ja van competir al festival. Aquest any, el texà torna a la Croisette amb una comèdia negra d’espies protagonitzada per un repartiment que inclou Benicio del Toro, Michael Cera, Scarlett Johansson, Tom Hanks, Charlotte Gainsbourg, Riz Ahmed, Richard Ayoade, Jeffrey Wright, Benedict Cumberbatch i Willem Dafoe. Tot i que la seva peripècia argumental inclou ingredients mai vistos abans en el cine del director –accidents aeris, terroristes, explosions gegants–, no cal ser endeví per saber del cert que serà una pel·lícula andersoniana fins a la medul·la.

‘EDDINGTON’, d’Ari Aster.

Pel·lícules aterridores com Hereditary (2018) i Midsommar (2019) van convertir Aster en un dels directors de terror més aclamats de la seva generació. No obstant, recentment el cineasta va decidir explorar altres gèneres, primer a través del drama surrealista Beau tiene miedo (2023) i ara amb aquest western salpebrat de comèdia negra ambientat el maig del 2020 en un poble de Nou Mèxic, on el xèrif (Joaquin Phoenix) i l’alcalde (Pedro Pascal) s’enfronten a causa de la gestió de la crisi desencadenada pel coronavirus; Austin Butler i Emma Stone completen el repartiment. Els anys de la pandèmia van ser estranys, però prometen ser-ho encara més recreats per Aster.

‘ALPHA’, de Julia Ducournau.

L’autora francesa ja va revolucionar el festival al convertir-se en la segona dona en 70 anys a guanyar la Palma d’Or amb Titane (2021), història d’una noia que té relacions sexuals amb un cotxe, es queda embarassada d’un nadó metàl·lic i es veu obligada a fugir després de cometre diversos assassinats. Ara, la seva primera pel·lícula en anglès promet causar un enrenou similar. Sembla que l’actor Tahar Rahim va perdre 20 quilos per coprotagonitzar-la donant vida al pare d’una nena d’11 anys que s’enfronta a la seva pròpia mortalitat durant l’auge de l’epidèmia de la sida en una versió fictícia de Nova York.

‘ROMERÍA’, de Carla Simón, i ‘SIRAT’, d’Oliver Laxe.

Per primer cop des del 2009, quan Pedro Almodóvar i Isabel Coixet van competir alhora en el certamen –ell amb Los abrazos rotos, ella amb Mapa dels sons de Tòquio–, el concurs oficial de Cannes inclourà no una sinó dues pel·lícules dirigides per autors espanyols. Laxe ja hi havia participat, fora de concurs, amb els seus tres treballs previs, mentre que els dos primers llargmetratges de Simón van acumular èxits a la Berlinale. Fins ara l’únic director espanyol que ha guanyat la Palma d’Or és Luis Buñuel, que la va obtenir el 1961 amb Viridiana. Ja va sent hora que això canviï.

‘NOUVELLE VAGUE’, de Richard Linklater.

La pel·lícula perfecta per a un festival com Cannes: una recreació –en blanc i negre i en francès– del procés de creació d’Al final de l’escapada (1960), el film que va impulsar no només la carrera del mestre Jean-Luc Godard sinó la de tota la Nouvelle Vague mentre posava de moda la tallada de cabells pixie i les samarretes de ratlles. La cinefília s’ho passarà en gran jugant al Qui és qui, però és probable que el mateix Godard s’estigui regirant a la tomba per culpa seva. Linklater sempre s’ha confessat en deute amb el cine gal i, de fet, la seva trilogia Abans de està profundament influïda per les pel·lícules d’Éric Rohmer.

‘

DIE, MY LOVE,’ de Lynne Ramsay.

És una de les aspirants a la Palma d’Or que més expectatives ha generat, tant per la fascinació que desperta habitualment el cine de la seva directora com per la solera del repartiment. Explica la història d’una dona, Jennifer Lawrence, que comença a patir un greu deteriorament mental després de tenir un nadó davant la indiferència del seu marit, Robert Pattinson. Ramsay sol abordar temes controvertits des de punts de vista pertorbadors, així que la pel·lícula sens dubte farà parlar. Amb aquesta, el nombre de títols dirigits per dones presents en la competició d’aquest any s’eleva a set, el més alt en tota la història del festival.

‘ELEANOR THE GREAT’, de Scarlett Johansson.

Sembla que Johansson no tindrà gaire temps per perdre durant el seu viatge d’aquest any a la Costa Blava. A més de participar en la presentació de La trama fenicia, perquè forma part del repartiment, estrenarà al festival el seu primer llargmetratge com a directora. El protagonitza la llegendària actriu June Squibb, en la pell d’una àvia de Florida que es muda a Nova York després de la mort de la seva millor amiga a fi de reconstruir la seva vida amb la família, i una vegada allà es veu obligada a afrontar les conseqüències de successos pertanyents al seu passat.

‘THE CHRONOLOGY OF WATER’, de Kristen Stewart.

Stewart comparteix espai no només amb Scarlett Johansson sinó també amb el britànic Harris Dickinson en la llista d’actors que aquest any presenten a Cannes el seu debut com a directors. La seva pel·lícula és una adaptació de l’aclamat llibre de memòries homònim que Lidia Yuknavitch va publicar el 2011, i en el qual relata la seva fugida d’un entorn familiar problemàtic, les seves experiències amb la depressió i l’addicció i com va trobar en la natació i la literatura un alleujament emocional. Stewart va anunciar per primer cop que hi estava treballant el 2018, i el 2024 va advertir: "No penso fer cap altra pel·lícula fins a haver acabat The chronology of water". Promesa complerta.

‘

HIGHEST 2 LOWEST’, de Spike Lee.

El cineasta novaiorquès torna a la Croisette –la seva última visita va ser el 2021, com a president del jurat– per presentar el seu remake d’El infierno del odio (1963), el magistral thriller criminal d’Akira Kurosawa. El protagonitza Denzel Washington en el mateix paper que Toshiro Mifune va encarnar en la pel·lícula original, un magnat que es converteix en víctima d’una extorsió. L’actor, que té 70 anys i ha anunciat que té previst retirar-se ben aviat, no havia estat mai a Cannes. Com sol dir-se, més val tard.

‘

Notícies relacionades

¿On és Martin Margiela?

La People in Red Barcelona destil·la solidaritat i glamur

THE MASTERMIND’, de Kelly Reichardt.

Reichardt, una de les figures cinematogràfiques més valuoses dels EUA, se sol mantenir en el terreny més contemplatiu de l’espectre narratiu, i per això la seva última pel·lícula promet funcionar a tall de desviació en la seva carrera. Protagonitzada per Josh O’Connor i John Magaro, explica la història d’un home que orquestra un audaç robatori d’obres d’art en el context de la Guerra del Vietnam i el puixant moviment d’alliberament de la dona. D’acord amb aquesta premissa, es pot esperar d’ella una exquisida recreació de l’estètica dels 70, picades d’ullet al cine criminal de l’època i certa dissecció del tumult sociopolític del període.