Els llibres també viatgen en el temps

Però deia que la nova novel·la de Tokarczuk, Tierra de empusas, és una revisió punk d’un cim tan alt. I deixin-me confessar-los que, a la seva manera, és un altre tipus de cim. Les revisions de clàssics són constants. Pot ser que qualsevol de les seves novel·les preferides ho sigui; Pregunta-ho a la pols, de John Fante, sense anar més lluny, és una revisió de Fam, de Knut Hamsun, la mateixa novel·la traslladada de Cristiania a Los Angeles i convertida en únic i encantador realisme loser. El cas de Fante, eleva la novel·la de Hamsun a una altra dimensió, l’expandeix, l’adapta a allò que respira l’autor, la seva vida. I això fa la d’Olga Tokarczuk. Però ella ho fa no tant amb el seu jo particular, sinó més amb el moment que travessa el món. El canvi d’eix.

¿Què és la realitat?

L’any és el 1913, i un jove de nom impronunciable, Mieczyslaw, estudiant d’enginyeria, arriba a un sanatori local a la recerca d’aire pur i una cura per a la seva tuberculosi. No és Hans Castorp –ell només volia visitar el seu cosí, tot i que va passar a la muntanya màgica el que podrien haver sigut centenars d’anys, i encara segueix, de fet, allà, o voldríem pensar que encara hi és, que mai en va sortir–, però d’alguna forma ho interpreta. ¿I està sol? Oh, no. Aquí ve l’interessant. Està envoltat d’homes amb ínfules, homes que filosofen i parlen –matusserament i ridículament– de dones, i joves malalts, de misterioses morts, de qui sap si dimonis reals –perquè, ¿què és la realitat? ¿De quina manera s’existeix fora del món?– i una Europa inútil i lamentablement autodestructiva.

El sanatori no és a Alemanya, sinó a Polònia, en un lloc inexistent anomenat Görbensdorf, i, no obstant, el que la prosa respira és allò que respirava la prosa de Mann: cert aire juganer i una sobrietat només aparent que, vet aquí on permeto que Clemens J. Setz intervingui, té molt en comú amb això que fa –una mena d’oasi o miratge literari temporal, artístic sincrònic– l’autor de Las abejas y lo invisible (H&O, 2023). Sí, l’autor de Las abejas y lo invisible és Clemens J. Setz, i podria dir-se d’ell que és el David Foster Wallace de la literatura alemanya –va néixer a Graz, només té 42 anys, camí dels 43–, tot i que també podria dir-se, i això és el més interessant, que és un escriptor del segle XIX que hauria viatjat mentalment en el temps fins al segle XXI.

Placidesa i enginy

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

¿En quin sentit? Oh, en el sentit de la placidesa, i de l’enginy. La trama que es desenvolupa en la seva última novel·la, la deliciosa Las lunas ante del aterrizaje (H&O de nou, i afortunadament: el volum és exquisit), sembla que es desplega davant el lector amb la lucidesa –i l’aparent poc pes– de qualsevol novel·la de Knut Hamsun, o de Mann, i alhora performar un sentit del segle XXI –la realitat com a aparença i la bestialitat com a teixit impressionista que lliga, de manera intermitent, la història–, ja que la superfície és clara, però l’interior no, i no ho és d’una manera que només és comprensible per al lector d’aquest segle. Sí, així de complex és el seu mecanisme. I així de lluny està arribant Setz, tot un explorador d’una literatura capaç de viatjar en el temps.

El que passa a Las lunas antes del aterrizaje passa a principis del segle XX, a la ciutat alemanya de Worms, on tothom viu sobre el planeta Terra a excepció de l’escriptor (i extinent de la Primera Guerra Mundial) Peter Bender. Convençut que la Terra és buida i que el que veiem és el seu interior –com si el cel fos la part interior d’un ou enorme–, Bender –secundat per Charlotte, la dona que creu fermament en ell, o almenys sembla que sigui així– ofereix conferències en tota mena de tavernes per guanyar adeptes a una causa que té més a veure amb l’autoexploració d’un jo trencat –una bomba gairebé li deixa el cap buit– que amb el món. Setz no reescriu un clàssic en concret, però sí que conté una petita col·lecció de clàssics.