Gay Mercader: "La música és un segon plat quan es planifiquen infraestructures"

El problema és que la música sempre ha sigut un segon plat quan s’han planificat infraestructures. Les sales es diuen palaus d’esports. ¿Cal dir res més? Si el que vol Barcelona és diferenciar-se, comencem per tractar bé el sector musical i el públic. Barcelona podria arribar a l’excel·lència si es pensés en això.

¿Calen recintes de mitjà i gran aforament pensats per a la música, i no per a l’esport, amb bones condicions de so?

Quan es va construir el Palau Sant Jordi, en cap moment ens van consultar als promotors sobre què calia fer. Mai, mai, ens han tingut en compte per a aquestes coses, ni a Barcelona ni enlloc d’Espanya. I no només per al so, sinó per determinar què és l’ideal per poder treballar allà. Hi ha una manca de respecte de les administracions cap al públic musical. Pensa que, durant dècades, en aquest país el permís per poder fer el concert no te’l feien fins a un dia després d’haver-se celebrat.

Molts locals es van construir quan els concerts multitudinaris encara no existien o eren escassos. Ara que n’hi ha abundància, ¿no s’obre l’oportunitat de fer les coses d’una altra manera?

Passats els anys, no sé si interessem de veritat. No tinc gens clar que facin gran cosa. I això que guanyen més diners amb els concerts que amb l’esport. Crec que manaran els publicistes i que agafaran un d’aquests arquitectes que es creuen més famosos que els artistes. I, per a un arquitecte, el so no és una prioritat en un pavelló d’esports. Quan es projecta un local de concerts, preocupa més si quedarà bonic a la foto que si sonarà bé.

Fa dècades que vostè munta concerts en estadis i pavellons que es van construir pensant en un ús esportiu o firal.

I que sonin bé depèn del tècnic, quan no hauria de ser així. Al Palau i al Liceu els concerts sonen sempre bé. Doncs hauríem de reproduir això a gran escala, ¿no? El públic paga, i paga molt, perquè li donem alguna cosa de qualitat. A l’antic Palau d’Esports, amb Mike Oldfield, vam haver de posar moquetes per tot l’edifici perquè sonés millor. Al Sant Jordi, The Cure ha sonat excel·lentment, però no és la norma. Mai hi ha hagut voluntat política, així de simple. ¿A qui li importa anunciar que un local sonarà bé? No és un bon titular. No és clickbait. I si, mentrestant, van tirant i facturen el que facturen, ¿per què canviar? Fa més de 40 anys que lluito per això. Els promotors som els primers interessats que el local tingui qualitat. Si un local sona bé, atrau els artistes. I també el públic.

A més d’una bona acústica, ¿què ha de tenir un local de mitjà o gran aforament que es planifiqui actualment?

Hi ha qüestions com els accessos, que generalment no estan fets per treballar amb rapidesa. Però, sobretot, el principi bàsic és que nosaltres vivim del públic. No pot ser que hi hagi criatures que es passin dos dies a la intempèrie a l’esplanada del Sant Jordi per veure el seu grup favorit, i que la premsa els assenyali com si fossin uns friquis. ¿Tant costa posar-los una font d’aigua? ¿I uns pilars i una coberta perquè es puguin refugiar si plou? ¿I uns accessos fàcils perquè la gent no es queixi que fa unes cues insuportables?

Es perfilen futurs escenaris per a la música a Barcelona destinats a cobrir l’àmplia franja d’aforament situada entre Razzmatazz i el Palau Sant Jordi. Els promotors sempre han lamentat que a la ciutat no hi hagués més locals d’aquestes dimensions, per a 3.000 o 4.000 assistents, i per a 6.000, 8.000 10.000...

És la franja més necessària, sí. Però el més important és treballar el planter, la Masia de la música. Aquí s’entossudeixen a tancar bars on toquen els grups de música. És allà on es fan els artistes, començant des de baix. Jo he vist The Who i els Rolling Stones tocant en llocs de 2.000 i 3.000 persones. Ara hi ha artistes que tenen un hit, i apa, a fer una gira d’estadis. I ja veurem qui se’n recorda d’aquí deu anys.

Notícies relacionades

‘People have the power’

BCN renovarà escenaris per a grans cites musicals

En els últims anys s’han construït moltes noves estrelles i, aquest estiu, a l’Estadi Olímpic, sis dels set concerts programats són d’artistes que hi actuen per primera vegada (Imagine Dragons, Kendrick Lamar amb SZA, Blackpink, Post Malone i Aitana; l’altre és el de Guns n’Roses) una cosa que no havia passat mai.

Un moment, ¿estrelles? Estrella era la Liz Taylor. Sí, això és així, momentàniament. No pots dir que un artista es quedi en aquest nivell només per un disc o un hit. De l’última fornada, l’única que veig sòlida és Rosalía: una dona amb una idea clara, que, en lloc d’anar a Amèrica per triomfar des d’allà, ho ha fet des de Sant Esteve Sesrovires.