Isabelle Huppert: "Quan em diuen que soc una actriu valenta, no ho entenc"

Diria que l’Iris és a mig camí entre una fada de conte i una bruixa. Podria dir-se que és una bruixa bona i, alhora, una fada entremaliada. Entra en les vides i en les ments de les persones i joguineja amb elles. També té alguna cosa de terapeuta: els ajuda i, de passada, es queda amb els seus diners. Crec que és una projecció de la ment de Hong Sangsoo, del seu interès per saber més sobre les persones, i per fer que altres persones en coneguin més sobre qui són.

És la tercera pel·lícula que roda amb Hong Sangsoo. ¿Què l’atrau d’ell?

La seva manera de treballar em resulta alliberadora, em permet ser el que no soc a les meves pel·lícules franceses, més laxa, jovial i naïf. Vam rodar La viatgera en només 13 dies. Quan vaig arribar a Corea no hi havia guió, ni història, ni personatges. I no hi va haver assajos. Cada matí, un parell d’hores abans de començar a rodar, Hong ens entregava els diàlegs que necessitaríem durant aquella jornada, i teníem molt poc temps per aprendre’ls. Hong no té equip de rodatge, ho fa tot ell sol, amb la seva petita càmera. Treballar així m’ajuda a reflexionar sobre el significat del nostre mitjà artístic. Em recorda que les pel·lícules poden ser gegants però que també és possible fer visible tota la màgia i la magnitud del cine treballant en pel·lícules minúscules fetes gairebé en solitari.

¿Aquesta manera de treballar no li resulta una mica arriscada?

Ser actriu no és una feina arriscada. El risc més gran que corres és el de fer una pel·lícula que no agradi, o que fracassi, i en realitat això és molt relatiu, perquè hi ha pel·lícules molt dolentes que acaben tenint èxit, i viceversa. Quan diuen que soc una actriu valenta, no ho entenc. Un dels avantatges de treballar amb mestres com Verhoeven o Hong Sangsoo és que et fan sentir fora de perill, molt protegida. Molta gent pensa que els actors ens sentim afectats per la temàtica de les pel·lícules que rodem, però en el meu cas no és així. Quan filmo, jo només sento plaer. Actuar només em resultaria arriscat si no ho sentís.

¿Quant col·labora amb els seus directors en la creació dels seus personatges?

Sempre m’adapto per complet al que necessiten de mi. És l’actitud que em sembla correcta, i no l’adopto per mandra o perquè sigui una actriu dòcil, al contrari. En bona mesura, l’art d’actuar és l’art de saber escoltar. Es tracta de conèixer qui t’està filmant i trobar un lloc al seu món, fins i tot si no l’entens completament. Sé que pot sonar a tòpic, però considero que el meu rostre és com una tela en blanc sobre la qual cada director pot escriure la seva història.

Els seus personatges, en canvi, no solen ser dones submises...

Mai ho són, des del principi em vaig proposar evitar aquest tipus de papers. Tot i que el cert és que no vaig haver d’esforçar-me per a això, perquè no me’ls ofereixen. Suposo que per donar vida a dones florero es necessita un perfil determinat d’actriu, i jo no hi encaixo. Per això no sento que les meves eleccions professionals s’hagin de posar com a exemple de compromís feminista ni res per l’estil. En la meva feina, el compromís feminista es mostra d’altres maneres. Lluitant per la igualtat salarial, per exemple.

Vostè és francesa però sovint, com a La viatgera, actua en anglès. ¿Sent que la seva manera de treballar és diferent quan ho fa en aquest idioma?

Tots som diferents al parlar en un idioma diferent del nostre. El ritme de la pronunciació, les cadències, el moviment del rostre... tot canvia. Al rodar La viatgera, tots els actors i actrius ens hem convertit en gent diferent. Jo soc francesa, i la resta del repartiment és coreà, així que tots parlàvem en el nostre segon idioma, l’anglès. Tot i que he de dir que, en realitat, sobretot ens comunicàvem a través del cine, que també és un idioma independent.

¿Ha vist totes les seves pel·lícules?

Sí. I, tot i que no recordo com és cada una, sí que recordo les sensacions que vaig experimentar en cada rodatge; això ho tinc gravat en la memòria. És el que té treballar amb Godard o Pialat. Una no s’oblida d’això.

A hores d’ara, ¿li queda algun tipus de personatge per interpretar?

Molts. Tots els personatges són diferents entre si, i mai he sentit que m’estigués repetint. Podria encarnar deu pianistes, o deu prostitutes, i totes serien dones diferents. Tot depèn de com interpretes, i per a qui ho fas. Cada cineasta té un món propi, ple de possibilitats.

Notícies relacionades

Entre drama migratori i ‘thriller’ frenètic

Misteri i llenguatge

¿Quant ha canviat com a actriu des que va començar a fer pel·lícules?

Diria que no he canviat en absolut. No he après ni desaprès res. A excepció dels meus diàlegs, per descomptat.