Bon Iver torna des de la boira

Després de dos discos tan densos com críptics, Bon Iver abaixa una mica el volum. Sis anys després d’i,i i algun més des de 22, A million, Justin Vernon, l’ermità de Wisconsin amb ànima de cérvol ferit, ha tornat. I ho ha fet en la seva forma més fràgil i humana des de For Emma, forever ago, abandonant els jocs de distorsió vocal, els títols indesxifrables i les estructures desconstruïdes darrere una atmosfera, d’un sentiment. És la calma d’aquell que, després de tants anys al bosc (metafòricament i literalment), es conforma amb mirar el paisatge des del porxo.

Aquí Vernon divideix SABRE, fABLE en dues parts no per simetria, sinó per desenvolupament temàtic. SABRE, que correspon completament a l’EP del mateix nom ja publicat l’any passat, funciona gairebé com un pròleg, amb les seves tres cançons melancòliques i de tall folk. Senzilles (que no simples) en l’estructura, permeten a Bon Iver fer brillar així aquesta veu tan poderosa i íntima alhora que li va valer el títol de Rei dels indies tristos.

Un pas endavant

Connectades per la mateixa nota, l’última cançó de la primera part (Awards season) i la primera de la segona part (Short story), no podrien en realitat ser més diferents. Vernon ens convida a fer un pas endavant, a deixar enrere les ombres de SABRE i abraçar el que és nou, i és Short story la que marca el punt d’inflexió. Un tema amb una vibració alegre, gairebé festiva, que voreja el gòspel i ens recorda que les emocions també poden ser lleugeres, que l’amor no sempre és patiment.

Notícies relacionades

Un Raphael reconstituït

Rutger Bregman: "Soc el Robin Hood dels talents"

A partir d’aquí, SABRE, fABLE es converteix en un festival de sons i colors, en els quals Vernon floreix de la mà de l’R&B (Everything is peaceful love, Day one, en col·laboració amb la cantautora Flock of Dimes) i de Danielle Haim en persona. Precisament If I only could wait és un dels talls més estimulants i aconseguits del disc. Un temacle pop esperançador i atmosfèric (concretament, atmosfera celestial), que recorda el millor disc d’amor en clau ambient mai fet: Three love songs, del també americà Ricky Eat Acid.

La penúltima pista, There’s a rhythm, resumeix perfectament la sensació d’alliberament que recorre fABLE. La percussió tribal i el groove ens empenyen cap endavant, convidant-nos a deixar enrere la incertesa i abraçar el flux de la vida. L’àlbum es tanca amb Au revoir, una composició instrumental que actua com una reflexió final sobre el viatge emocional recorregut. És un comiat suau, una nota de tancament que ens deixa amb la sensació d’haver presenciat una cosa profunda i transformadora. SABRE, fABLE potser no serà recordat com el millor disc que ens deixi Bon Iver al seu catàleg, però sempre és d’agrair quan un artista tan establert i tan admirat per un estil molt concret s’atreveix a explorar altres camins.