Comprendre el món sent sord

Sorda sorgeix d’un curtmetratge que la realitzadora i l’actriu principal decideixen convertir en un llarg quatre anys després. Eva Libertad explica la vida d’una dona jove i sorda, l’Ángela, encarnada per una actriu que és sorda, Miriam Garlo. Ho fa des d’un moment concret, en certa efervescència: l’Ángela està embarassada. Els primers 30 minuts de la cinta se centren en la relació de la protagonista amb la seva parella, l’Héctor (Álvaro Cervantes), i mostren la joia imminent, però suggereixen també els conflictes. El primer, després del part, és saber si l’Ona, la filla, és sorda o oient.

Notícies relacionades

Ángela Banzas: La gallega que escriu amb Moleskine i playlists

El polèmic tertulià d’‘El hormiguero’

Els conflictes se succeeixen de manera pausada, i aquesta és una de les millors virtuts de la pel·lícula. Fins que esclata la crisi. En una discussió que trenca la parella –i el film– en dos, l’Ángela recrimina a l’Héctor que durant tres anys ha sigut una nota exòtica a la seva vida, un home que sent enamorat d’una dona que no pot fer-ho. Amb el naixement de la filla, l’equilibri s’ha tornat inestable. Tres anys d’acceptació, en un món conformat sobretot per oients, després dels quals s’ha de tornar a començar.

El film es trenca en dos perquè a partir d’aquell moment Libertad treballa abans amb el silenci gairebé absolut que amb el so, les paraules i la música. El film està explicat llavors des de la perspectiva interior de l’Ángela, algú que veu el món però no pot sentir-lo. La seqüència cap al final a l’escola, amb l’aniversari de l’Ona, és franca i emotiva, així com la del part a l’hospital. Sorda és una pel·lícula més de moments que d’història, moments de felicitat, de tristesa, d’ensorrament o superació.