Missa pagana amb Kamasi Washington

Primer va ser la pandèmia, després la salut. I entre una cosa i l’altra, feia un temps llarg que el saxofonista Kamasi Washington no trepitjava els nostres escenaris. Va tornar per fi aquest diumenge, a temps per posar la guinda al 56è Festival de Jazz de Barcelona a la sala Razzmatazz. I tot i que han passat anys, Kamasi va provar que totes les coses bones, que el 2015 el van convertir en una estrella de la nit al dia, segueixen al seu lloc. El que ha canviat, potser, és la desmesura: el saxofonista de Los Angeles ara necessita una mica menys de tot per explicar la seva veritat. Menys temps, menys decibels. A la seva banda segueixen sent vuit, que no són pocs, però ara ja sols hi ha una bateria, quan abans girava amb dues. I Fearless movement, el disc que el va portar de tornada a Barcelona, no passa de l’hora i mitja de durada. Poca cosa, comparat amb les gairebé tres hores del seu debut The Epic.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

El Kamasi Washington del 2025 ha ajustat una mica l’escala, però no ha tocat gens el fons de l’assumpte. Des de Los Angeles, acompanyat per la seva potent troupe en la qual també hi ha el seu pare, el saxofonista va portar de nou a la ciutat el seu missatge de pau i amor universal. El seu és un evangeli sense déu, un credo de bones vibracions que parla d’un món sense fronteres. Ni físiques, va explicar per presentar l’al·legòrica Lines in the sand, ni estilístiques. El seu llenguatge troncal és el jazz amb arrels als anys 70. Un jazz devastador, que sona com una onada o una piconadora, però que a les seves mans també és elàstic. Aquí caben el soul, el funk i ara, més remarcat que mai, el hip-hop. "Us posaré un disc", va dir a meitat de concert, quan ja havia desencadenat diverses catarsis emocionals. "Bè, en realitat us el posarà DJ Battlecat". I DJ Battlecat, veterà de l’escena del hip-hop de la Costa Oest, va punxar, va retallar i va vacil·lar una estona sobre un tema de l’últim disc de Washington on canta George Clinton, padrí del funk, per alleugerir la litúrgia del concert.

Perquè un concert de Kamasi Washington té alguna cosa d’experiència mística. Cada vegada que va embocar el saxo per filar un dels seus llargs solos, la comunió amb el públic va ser total. És fort veure un mar de cares absolutament hipnotitzades davant un saxofonista que va fent voltes a una idea, voltes cada vegada més intenses, fins al punt en el qual la sala esclata en un crit perquè tothom entén al mateix temps que ha passat una cosa extraordinària, fora del comú. Una cosa que per un moment sembla més que música. I aquest és el poder de Kamasi Washington, l’estrella del jazz que va arribar quan ningú l’esperava. I aquí segueix.