ASSUMPTES PROPIS

Carlos Castresana, fiscal llegendari: "L’edifici de la justícia espanyola està per acabar"

Fiscal des de 1989, Carlos Castresana, ha servit, entre altres, en les Fiscalies Antidroga, Anticorrupció i del Tribunal Suprem. Autor en 1996 de les denúncies que van permetre el processament dels generals Videla i Pinochet, ha estat professor de Dret Penal en universitats d'Espanya i els Estats Units

El fiscal Carlos Castresana, durante la entrevista

El fiscal Carlos Castresana, durante la entrevista / EFE/J.J. Guillén

3
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

Després de dècades de plantar cara al crim organitzat, la corrupció i la impunitat –cas Oubiña, demandes contra Videla i Pinochet, denúncia de la "captura" de l’Estat guatemalenc per màfies i poders econòmics–, Carlos Castresana (Madrid, 1957), avui fiscal del Tribunal de Comptes, aplega 25 errors judicials comesos entre els segles XVI i XXI en el llibre Bajo las togas (Tusquets). Un elegant i comprensible mapa (moral) per moure’s en els relliscosos dominis del dret.

¿És l’hora de tirar pedres contra la seva pròpia teulada?

Es tracta més de donar un consell d’amic als professionals de la justícia. Hauríem de ser més humils i adonar-nos que disposem de la vida i la hisenda de la gent. Als encausats els penjaria un cartell que digués: "Fràgil: manipuli’l amb compte».

No semblen bons temps.

L’edifici de la justícia espanyola està sense acabar. Havia d’haver tingut una transformació més profunda durant la Transició. Encara paguem les conseqüències de ressorts autoritaris, falta de transparència i al·lèrgia a la crítica de les resolucions judicials. Faria falta una crítica més lliure.

Amb la politització de la justícia, gairebé és una imprudència.

La polarització ja hi era, en la societat, i ara el camp de joc s’ha traslladat al poder judicial. Però les insuficiències de la justícia espanyola hi eren des d’abans.

Vostè denuncia les "desviacions dels jutges activistes». ¿Què vol dir?

Els jutges són intèrprets de la Constitució i guardians de l’ordenament jurídic i de la coexistència pacífica. Quan el jutge abandona la funció d’àrbitre i es converteix en un jugador, deixa de ser jutge.

¿No passava abans?

¿Ha vist gaires àrbitres xutant a porteria? La pressió política que ha recaigut sobre els tribunals –sobretot, del procés cap aquí– ha fet que surtin davanters centre insospitats que no fan la seva feina. I la feina exigeix honestedat i dedicació, però malauradament això de vegades no passa.

¿Què opina del judici contra el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz?

S’ha de deixar que dictin la sentència i veure com expliquen la decisió. Al llibre, però, hi trobarà casos de prova indiciària.

Alguna pista més, senyor fiscal.

Els tribunals de vegades l’encerten i fan bé la síntesi, però de vegades ho fan molt malament perquè, en l’afany que tenen per condemnar, es descuiden de l’exculpació.

No se significa en casos polítics, ¿oi?

No em pronuncio en casos que estan sub iudice. Sí que puc assenyalar, però, que hi ha polítics indegudament protegits i polítics indegudament perseguits.

El 90% dels espanyols no creuen que la justícia sigui igual per a polítics i ciutadans.

La desigualtat està en la societat, però no hauria de travessar mai la porta dels tribunals. I en canvi la travessa massa vegades. En el cas dels polítics, el primer que caldria revisar són els aforaments. Només ho haurien d’estar les més altes instàncies de l’Estat, i únicament referits als fets relatius a l’exercici de les seves funcions, no a la seva vida privada i als seus negocis.

Després hi ha les pressions. N’ha viscut.

Quan prens possessió del càrrec com a fiscal, promets guardar i fer guardar la Constitució. Si no pots complir aquesta promesa, ho has de deixar. Però sí, la pressió, la influència, les recomanacions o les ofertes de suborn són condicionants que et poden fer allunyar d’aquesta obligació.

¿L’han volgut untar mai?

Alguna vegada, sí. I hi ha hagut causes en què, sigui per amenaces o per campanyes mediàtiques, he estat temptat de tirar la tovallola. Una vegada m’ho van preguntar a Guatemala, i vaig respondre: "A aquesta feina s’hi ve sense tovallola».

¿La lluita contra la impunitat a Guatemala ha sigut el seu Tormalet?

Diria que sí. I això que en el mateix moment que portava els casos de Videla i Pinochet, i els d’alguns imputats del narcotràfic i la corrupció, em va cridar el fiscal general per dir-me que estava en la llista del comando Madrid d’ETA. Amb això, degudament protegit, es continua vivint. Però, entre el 2007 i el 2010, Guatemala era el país més violent del món: 17 d’assassinats al dia. Dormia a l’oficina. Ara, vam reduir les morts a la meitat.

Notícies relacionades

¿Considera que s’ha de portar Putin al banc dels acusats? ¿I Netanyahu?

I tant, no en tinc cap dubte. Els indicis són aclaparadors. Si ens limitem als fets, els de Netanyahu són tan notoris, o potser més i tot, que els que s’imputen a Putin. Tard o d’hora, haurien de respondre davant la justícia dels homes sense que hàgim de continuar confiant en el fet que sant Pere ho arreglarà un dia o altre.