Un gran Chalamet per a un Dylan molt petit

Com que per fer la seva pel·lícula sobre Johnny Cash, A la corda fluixa (2005), James Mangold va recórrer a bona part dels clixés que expliquen la mala reputació del biopic musical, és una grata sorpresa que hagi optat per un altre enfocament a l’aproximar-se a qui potser sigui la icona més esquiva i reticent a etiquetes de la música del segle XX. Com I’m not there (2007), A complete unknown abraça els misteris consubstancials a Bob Dylan en lloc d’intentar resoldre’ls; el problema és que, si a l’obra mestra de Todd Haynes el músic era un continent de multituds, Mangold el retrata més aviat com un conjunt buit, o un mer recipient del seu propi geni.

Notícies relacionades

La 080 Reborn culmina la setmana de la moda amb un viatge poètic al renaixement de la roba de segona mà

‘Frankenstein’, l’ànima bessona de Guillermo del Toro

Segons la mirada aclaparadorament reverent d’A complete unknown, Dylan és un home del tot mancat de vulnerabilitat, i legitimat pel seu immens talent per ser un cretí. Aquest Dylan va fent tombs d’un moment d’inspiració divina al següent, aparentment aliè al significat dels seus propis versos i estranyament deslligat del context polític que l’envolta, i generant innombrables primers plans de gent que queda bocabadada davant el seu talent.

En altres paraules, la pel·lícula fa justícia al seu títol –en castellà, un complet desconegut– de la pitjor manera. I, per tant, malgrat oferir una seductora recreació de la Nova York dels anys 60 i una magnífica interpretació de Timothée Chalamet, impecable quan canta i toca el nombrós catàleg de cançons de Dylan que apareixen a la pel·lícula i al personificar el músic amb exactitud però sense caure en la imitació, A complete unknown en cap moment convenç de la necessitat de tornar a revisitar un dels períodes més escrutats d’un dels artistes més analitzats de tots els temps.