Contra la tirania i l’oblit

La primera pel·lícula del brasiler Walter Salles en 12 anys parla dels estralls causats per les tiranies i de ferides que mai guareixen, però també de la importància de no oblidar i de no plegar-se davant l’opressió. Amb aquesta, en concret, el director d’Estació Central del Brasil (1998) i Diarios de motocicleta (2004) recorda els crims d’Estat comesos al seu país durant la dictadura militar, i per a això recrea el cas real d’Eunice Paiva, devota dona d’un excongressista socialista i mare de cinc fills la vida de la qual va fer un tomb el 1971 quan els militars es van emportar el seu marit –fins molt més tard no es va saber que havia sigut torturat i assassinat–, i que durant dècades va lluitar sense descans perquè es fes justícia mentre intentava mantenir unida la seva família.

En els seus primers compassos, Aún estoy aquí s’esforça –potser massa– per submergir-nos en la felicitat del clan Paiva per maximitzar l’impacte emocional de la seva posterior destrucció, i es mostra eficaç mostrant com l’horror esborra gairebé tot rastre de calidesa i vitalitat. A mesura que avança, no obstant, prefereix centrar-se a manejar estereotips consubstancials al cine biogràfic, afavorint els mecanismes argumentals formularis per sobre de l’exploració psicològica i tractant els personatges menys com a persones que com a símbols; Eunice, en concret, es va definint pel que fa i no pels efectes, sens dubte devastadors, que això té per a ella. Afortunadament per a la pel·lícula, l’actriu Fernanda Torres es carrega sobre les espatlles tot el treball que Salles eludeix, bastant-se amb gestos subtils i mirades implacables per transmetre la desesperació, la perseverança, la vulnerabilitat i l’enteresa de la matriarca.

Notícies relacionades

Festa

A Sabrina no se li va escapar una teta

‘Aún estoy aquí ’

Walter Salles (Estrena: 21/2/2025)