Aprendre música a les escoles del Japó

El relat se centra en l’Ayame, una nena que vol tocar al gran tambor però acabarà, amb esforç, suor i moltes llàgrimes, tocant els címbals. Algunes i alguns estan tristos perquè no poden tocar el seu instrument preferit. D’altres s’adapten ràpid i encaixen bé en la interpretació coral. D’altres amb prou feines ho aconsegueixen. El professor es mostra de vegades inflexible, mentre que una professora adopta una postura més comprensiva i anima la petita Ayame quan aquesta se sent trista i frustrada perquè no aconsegueix entrar en el moment just que requereixi la peça amb els seus cops de platerets. La nena és un prodigi d’expressivitat quan plora, quan segueix amb el cap el compàs de la música o a l’esclatar de felicitat quan li diuen que confien en ella.

Música: ¿plaer o pressió?

Notícies relacionades

La sort diferent de Dickinson i Kafka

Anderson i Coen, entre les pròximes estrenes de cine

Una nena s’acosta a la protagonista i li xiuxiueja: "Estem sota molta pressió". Ho diu com si realment fos una adulta, però una altra pregunta de seguida què vol dir la paraula pressió. Nenes tan petites no n’haurien de tenir. La música ha de ser un plaer, però també forma part de l’aprenentatge diari i a l’escola japonesa és una part important de l’educació global. Amb molt esforç, comprimit en la vintena de minuts que dura el curtmetratge, l’Ayame aconsegueix el seu propòsit i l’escola reforça la seva manera d’encarar l’aprenentatge dels més petits.

Instrument of a beating heart forma part d’Op-doc, una sèrie de curts dirigits per cineastes independents de totes les parts del món que produeix el diari The New York Times des de fa sis anys.