Retrobament amb cor i defectes

No és fàcil que un personatge sostingui la seva personalitat, el seu encant i el seu interès al llarg d’una saga, i encara menys quan la saga dura gairebé 25 anys. Bridget Jones: loca por él, quarta entrega de la franquícia, arriba 24 anys després d’El diari de Bridget Jones (2001), una de les comèdies romàntiques més populars del segle XXI, i nou de l’anterior Bridget Jones baby (2016). I tant la protagonista com els personatges que la volten continuen resultant encantadors i familiars.

En relació amb aquesta entrega, és interessant l’el·lipsi, el temps entre pel·lícules en què no hem seguit la Bridget (Renée Zellweger), el Daniel (Hugh Grant) i la Darcy (Colin Firth). Hi ha una escriptura (en off) adulta dels personatges, també dels secundaris. En aquests anys hi ha hagut temps, per l’edat dels personatges, per a la maternitat, la criança, les crisis d’edat i, sobretot, la pèrdua. I el retrobament ara és amb diverses persones adultes, ben escrites, que continuen bregant amb tot això. Hi ha una preocupació evident per la coherència amb les anteriors versions dels personatges i una voluntat d’explorar a través d’ells temes adults.

Aquest fet de prendre’s seriosament els personatges és una de les principals virtuts de Bridget Jones: loca por él. Una altra és la seva afecció, a risc de resultar obsoleta, als codis de la comèdia romàntica de finals dels 90 i la primera dècada dels 2000, la d’El diari de Bridget Jones i l’univers Richard Curtis. La pel·lícula abraça amb orgull els tòpics, la tendresa i la cursileria. I funciona. Altres coses no funcionen tan bé, com algunes bromes massa escrites, forçades i rares de to (moltes sobre la vida sexual de la Bridget) i la interpretació de Zellweger. A vegades és formidable, però hi ha moments en què abraça les virtuts i els defectes de Bridget Jones d’una manera exagerada.

Notícies relacionades

Angel Blue a Peralada

Lax’n’Busto contagia rock’n’roll

‘Bridget Jones: loca por él’

Michael Morris (Estrena: 14/2/2025)