Black Sabbath, de pàries a herois del metal

Black Sabbath oferirà el seu últim acte, i no serà un bolo qualsevol, sinó una jornada sencera en què també desfilaran nou bandes més considerades pupil·les, totes elles primeres espases del rock més fort: ni més ni menys que Metallica (en un insòlit paper d’actor secundari), Slayer, Pantera, Gojira, Halestorm, Alice in Chains, Lamb of God, Anthrax i Mastodon, així com Ozzy Osbourne en solitari. I amb col·laboracions de Billy Corgan, Slash, Sammy Haggar, Tom Morello, Fred Durst... Un aquelarre increïble que es presagia per al 5 de juliol a l’estadi de l’Aston Villa, a Birmingham, la localitat d’on van sortir els Sabs el llunyà any 1969.

Hi haurà la formació original, per primera vegada en vint anys: Ozzy Osbourne, Tony Iommi, Geezer Butler i Bill Ward, que havia sigut baixa en l’últim tour, el de comiat, The end (2016-2017). A diferència d’aquella gira, aquesta reunió no presenta claus crematístiques. Tots els beneficis aniran a parar a un centre d’investigació del parkinson, a un hospici i a hospitals infantils. Sí, el parkinson és la malaltia que pateix Osbourne. Les seves últimes declaracions ("ja no puc caminar") alimenten algunes reserves sobre el seu estat de cara al concert. Serà alhora "l’adeu definitiu" de l’Ozzy, assegura la seva dona i mànager, Sharon, a Planet Rock.

Notícies relacionades

‘Lux’, el nou disc de Rosalía, cançó a cançó

L’Editorial de Cristina Villanueva: La crisi climàtica

El cas de Black Sabbath és il·lustratiu del caràcter canviant del prestigi artístic. Als anys 70, quan van gravar els àlbums més crucials, els autors de Paranoid van ser considerats una colla de bruts que no s’havia de prendre gaire seriosament: entreteniment adolescent a costa de l’efectista imatgeria satànica. Tot va fer un gir dues dècades després quan Nirvana els va citar com a influència clau, Metallica va començar a versionar Symptomofthe universe (aquells semitons, presagi del thrash) i es va anar entreveient la seva projecció en diverses escenes rockeres, del grunge a l’stoner rock, del doom metal al metal gòtic.

El reconeixement no sembla un estatus concedit a perpetuïtat, sinó que pot fluctuar com ho fan tantes coses en aquesta vida. A l’extrem oposat del rock dur protometal de Black Sabbath hi tenim un altre exemple: el soft rock dels 70, al seu dia tractat amb certa condescendència, per suau i complaent, i que en aquest segle ha despertat furors inesperats i ha encoratjat grups que citen Fleetwood Mac. Uns per durs i d’altres per tous van patir formes de cancel·lació. Però no hi ha res que sigui per sempre.