Pi de la Serra, trobador i ‘bluesman’ al Barnasants

L’última vegada que hi vam parlar va ser molt dur amb Barcelona: "Aquí et roben la pasta i la salut", va afirmar. Doncs bé, quatre anys després, Quico Pi de la Serra és un resident ben feliç en una masia del Montseny. "Als peus del Turó de l’Home. M’hi estic amb la dona amb qui m’he casat i que m’estimo. És una altra història. Et lleves i al davant hi tens un prat. I tenim gossos i un estudi increïble", explica el trobador bluesman que aquest divendres ofereix a L’Auditori (sala 2) el recital inaugural de la 30è edició del festival Barnasants.

Queden enrere els anys de veí de Ciutat Vella, els últims al costat de la Via Laietana, a prop de cert immoble portador de records ingrats. "Hi ha gent que s’està movent perquè la comissaria, on per desgràcia vaig ser massa sovint, es converteixi en un lloc que es pugui visitar. Seria un senyal de normalitat", defensa Pi de la Serra, que va acabar criticant un govern municipal, el d’Ada Colau, al qual havia donat suport uns anys abans. ¿S’ha acabat convertint en un escèptic polític? "No, no, de cap manera. La política, ben entesa, és absolutament necessària".

L’autor de peces essencials de la Nova Cançó, com L’home del carrer, Passejant per Barcelona i la sempre actual Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol, oferirà un recital de caràcter antològic en què acudirà als seus clàssics i citarà, per petició de Barnasants (que aquest any ret homenatge a les icones de la cançó d’autor), dos col·legues ja desapareguts, Guillem d’Efak i Ovidi Montllor. Preveu estrenar alguna composició, com Llunetes, sobre una fantasiosa maternitat de la Lluna i la seva relació amb les marees. L’acompanyarà l’harmònica de Joan Pau Cumellas.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

L’ofici de fer cançons i interpretar-les encara hi és. "Toco i componc cada dia, és com un vici. Per a mi és molt fàcil, és la meva feina", diu, i taral·leja una melodia improvisada. Una altra cosa és el món discogràfic, amb el qual sempre ha mantingut distàncies molt descregudes. "Ara no sé ni com va, allò dels discos. ¿N’hi ha?", pregunta, i revela que va sospesar gravar un àlbum de comiat, després del directe Cançons de combat (gravat a Barnasants el 2020). "Ho tenia tot, inclòs el títol: L’últim. Vaig trucar a Nazario, però ja fa anys que no dibuixa, i després algú em va dir: ‘Però si els discos ja no existeixen’", explica. És una pena que algunes de les seves obres clàssiques no siguin a les plataformes de streaming. ¿I plantejar una integral? "Treu-t’ho del cap".

L’absència del guitarrista Amadeu Casas, que es va morir l’any 2020, és un buit que costarà d’omplir. "L’Amadeu era molt Amadeu. No només li interessaven les guitarres sinó també la cançó, i es va sentir molt maltractat quan el seu disc Lo gaiter de la muga (2013), que era molt bo, va passar desapercebut", diu. ¿I ell s’hi ha sentit mai així? "No, em considero un nen aviciat, i això és perillós perquè de vegades la cagues i t’aplaudeixen", afirma. No hi ha motius per baixar del tren "mentre el cos aguanti", diu. "Tot i que a casa fa temps que em diuen que faig pena", fa broma, suposem. No mira cap enrere i continua tenint alguna cosa de cantautor punk. "Jo, les agendes, cada any les tiro".