Les dues vies del cine català

No sé si ha sigut de manera estudiada o conscient, però els premis Gaudí d’aquest any han traçat una línia divisòria entre dos models cinematogràfics, el que té un calat més gran en els espectadors i el que encara podem continuar definint com d’autor, amb àmplia repercussió en certàmens espanyols i internacionals i una tirada menor entre el gran públic. És una evidència que aquest any daurat del cine català, en xifres d’assistència a les sales, s’ha sostingut principalment gràcies als èxits comercials d’El 47 i Casa en flames. Com que totes dues competien en la categoria de millor pel·lícula en llengua catalana, una de les dues havia de quedar fora del podi principal, però si hagués guanyat el film de Dani de la Orden en comptes del de Marcel Barrena no hauria canviat la percepció general: és un premi artístic, però, sobretot, industrial, el reconeixement a unes propostes amb què es congratulen l’Acadèmia del Cinema Català, l’ICEC i els distribuïdors i exhibidors d’aquest país, necessitats, de tornar a situacions pròximes a les de la prepandèmia. Si triomfen també en els Goya, en què opten a tot, doncs, com es deia abans, encara millor.

Però existeix també una idiosincràsia pròpia del cine català, la que entre els bastidors cinematogràfics espanyols mai han acabat d’entendre, i que comença amb l’Escola de Barcelona en els 60 i acaba, de moment, amb el polemista prestidigitador Albert Serra. I aquesta idiosincràsia cristal·litza en un tipus de cine que només es fa aquí sense una raó concreta. En els Gaudí d’aquest any estava representada per exemple amb les pel·lícules d’Isaki Lacuesta-Pol Rodríguez, Carlos Marques-Marcet i Mar Coll, i amb el Gaudí honorífic a Paco Poch. Un cine "diferent", de menor calat popular i ànsies d’explicar històries amb altres maneres narratives i estilístiques. Un cine que, en el cas de Lacuesta, recull l’herència de Joaquim Jordà i José Luis Guerin, els primers en aquest país que van trencar amb la regla invariable que separava la ficció del document.

Notícies relacionades

Un ‘Dioptria’ que travessa generacions

L’univers marcià de Tamara ‘Superestar’

Els premis tècnics que defineixen formalment una pel·lícula, la seva idea visual o la seva concepció de l’espai sonor, se’ls han emportat Polvo serán, de Marques-Marcet i Segundo premio, de Lacuesta i Rodríguez: muntatge, música i direcció artística per al primer, a banda també del de millor film en llengua no catalana, i direcció, fotografia i so per al segon.

Pot ser que aquesta divisió, més marcada del que sembla a primera vista, es repeteixi en la cerimònia dels Goya el 8 de febrer. Seria la constatació definitiva, si és que no ho és ja, d’aquesta carretera asfaltada en dues direccions, parafrasejant el títol de la pel·lícula de Monte Hellman de 1971, en la qual s’ha convertit el cine català, però també el de la resta de l’Estat. Tornem a la dualitat entre cine d’autor i cine comercial, una cosa que mai deixarà d’existir i que la indústria ha d’assumir amb naturalitat i els organismes pertinents potenciar en la mesura de les seves possibilitats.