Les dues vies del cine català
Els premis Gaudí tracen una línia entre dos models cinematogràfics: el de més calat en els espectadors i el d’autor, una dualitat que mai deixarà d’existir.

No sé si ha sigut de manera estudiada o conscient, però els premis Gaudí d’aquest any han traçat una línia divisòria entre dos models cinematogràfics, el que té un calat més gran en els espectadors i el que encara podem continuar definint com d’autor, amb àmplia repercussió en certàmens espanyols i internacionals i una tirada menor entre el gran públic. És una evidència que aquest any daurat del cine català, en xifres d’assistència a les sales, s’ha sostingut principalment gràcies als èxits comercials d’El 47 i Casa en flames. Com que totes dues competien en la categoria de millor pel·lícula en llengua catalana, una de les dues havia de quedar fora del podi principal, però si hagués guanyat el film de Dani de la Orden en comptes del de Marcel Barrena no hauria canviat la percepció general: és un premi artístic, però, sobretot, industrial, el reconeixement a unes propostes amb què es congratulen l’Acadèmia del Cinema Català, l’ICEC i els distribuïdors i exhibidors d’aquest país, necessitats, de tornar a situacions pròximes a les de la prepandèmia. Si triomfen també en els Goya, en què opten a tot, doncs, com es deia abans, encara millor.
Però existeix també una idiosincràsia pròpia del cine català, la que entre els bastidors cinematogràfics espanyols mai han acabat d’entendre, i que comença amb l’Escola de Barcelona en els 60 i acaba, de moment, amb el polemista prestidigitador Albert Serra. I aquesta idiosincràsia cristal·litza en un tipus de cine que només es fa aquí sense una raó concreta. En els Gaudí d’aquest any estava representada per exemple amb les pel·lícules d’Isaki Lacuesta-Pol Rodríguez, Carlos Marques-Marcet i Mar Coll, i amb el Gaudí honorífic a Paco Poch. Un cine "diferent", de menor calat popular i ànsies d’explicar històries amb altres maneres narratives i estilístiques. Un cine que, en el cas de Lacuesta, recull l’herència de Joaquim Jordà i José Luis Guerin, els primers en aquest país que van trencar amb la regla invariable que separava la ficció del document.
Notícies relacionadesEls premis tècnics que defineixen formalment una pel·lícula, la seva idea visual o la seva concepció de l’espai sonor, se’ls han emportat Polvo serán, de Marques-Marcet i Segundo premio, de Lacuesta i Rodríguez: muntatge, música i direcció artística per al primer, a banda també del de millor film en llengua no catalana, i direcció, fotografia i so per al segon.
Pot ser que aquesta divisió, més marcada del que sembla a primera vista, es repeteixi en la cerimònia dels Goya el 8 de febrer. Seria la constatació definitiva, si és que no ho és ja, d’aquesta carretera asfaltada en dues direccions, parafrasejant el títol de la pel·lícula de Monte Hellman de 1971, en la qual s’ha convertit el cine català, però també el de la resta de l’Estat. Tornem a la dualitat entre cine d’autor i cine comercial, una cosa que mai deixarà d’existir i que la indústria ha d’assumir amb naturalitat i els organismes pertinents potenciar en la mesura de les seves possibilitats.
- Laboral Això és el que mai has de fer estant de baixa, segons els advocats laboralistes
- Educació a Catalunya Un de cada tres docents catalans opta al pròxim concurs de trasllats, un sotrac que ja tensa els centres
- Descarbonització Catalunya garantirà uns 1.400 milions d’euros en ajuts per comprar cotxes elèctrics i triplicar punts de recàrrega
- L’acudit s’explica sol
- Sector immobiliari ¿Qui és el propietari de la Casa Orsola?
- Tecnologia El BSC posa en marxa el seu primer ordinador quàntic, avantsala de l’esperat sistema MareNostrum-Ona
- Mobilització Els veïns apel·len al Papa i a l’alcalde perquè les clarisses continuïn a Pedralbes
- Conflicte al Pròxim Orient Trump es reafirma ara en el seu pla per a Gaza i assegura que Israel entregarà la Franja als EUA quan acabi la guerra
- Previsió meteorològica Alleujar la sequera: el Meteocat preveu un març i abril més plujosos de l’habitual després d’anys «sense primavera»
- El monestir més espectacular d'Espanya s'amaga en un preciós poble amagat de Tarragona