¿I si Dexter fos dona?

¿E stà bé sentir simpatia per l’assassí? És una pregunta que les sèries, com els llibres i les pel·lícules, han posat sobre la taula des de temps immemorials. I encara més l’últim quart de segle, quan és estrany que un heroi catòdic no hagi sigut antiheroi. Els Soprano, Dexter o, més recentment, You ens han posat a la pell de persones que maten (no hi ha consens sobre si són sociòpates, psicòpates o mers criminals) i ens han convidat a sentir-nos-hi gairebé a gust en alguns moments, a les seves ments mig laberíntiques, als seus cossos impulsius. A sentir les seves barbàries com a petites catarsis.

Basada en una novel·la de C. J. Skuse del 2017, Sweetpea (SkyShowtime, des d’ahir) és una mica el revers femení de, sobretot, Dexter, a la confusió de gèneres del qual (drama, comèdia negra thriller) afegeix la ciència-ficció. Al cap i a la fi, s’especula amb un món estrany on la magnètica Ella Purnell (Yellowjackets, Fallout) és sistemàticament ignorada per tots els que l’envolten. El seu cap en un petit diari (Jeremy Swift, l’amable Leslie de Ted Lasso) la utilitza com a penja-robes, tot i que en realitat sigui l’ajudanta administrativa; els seus embolics són d’una nit (no perquè ella vulgui); les mirades femenines que rep són de menyspreu i no d’admiració, enveja o desig. Curiós, quan a Yellowjackets, per exemple, Purnell encarnava la capitana de l’equip de futbol titular, una líder natural. O quan a Sweetbitter era una cambrera que es debatia entre les atencions d’Evan Jonigkeit i Tom Sturridge. Aquí acaba arribant a un altre triangle, però abans fan falta retocs de maquillatge i actitud que, pel que sembla, ho canvien tot.

La Rhiannon, la nostra complicada protagonista, sent que la seva vida va ser destruïda per Julia Blenkingsopp (Nicôle Lecky, de Mood), qui la va martiritzar quan anava a l’escola. Ara ha de veure la Julia convertida en agent immobiliària de repulsiu èxit i suportar que sigui precisament ella qui vengui la casa del seu difunt pare (David Bark-Jones); una altra ocurrència de la seva germana Seren (Alexandra Dowling), amb qui no té una relació gaire estreta.

El motiu pel qual la Rhiannon fa crac és especialment trist i ens arrossega perillosament a empatitzar-hi. Emergeix una nova dona, una que ja no mussita, sinó que rugeix, i que condueix la sèrie a moments de terror pur que provoquen una barreja de sentiments en l’espectador. L’(anti)heroïna sembla convèncer-se a si mateixa que està fent el bé; nosaltres hauríem de tenir més clar que no és així, però de vegades sorgeixen petits dubtes. I per això ens inquieta la idea que la policia Marina (Leah Harvey, de Fundación) acabi descobrint les seves mentides, com tampoc volem realment que Lashana Lynch atrapi el Chacal d’Eddie Redmayne.

Protagonistes inusuals

Cal agrair a la guionista Kirstie Swain la seva fixació per les protagonistes femenines inusuals. Fa uns anys va sorprendre amb la comèdia dramàtica Pure sobre una jove (Charly Clive) afligida de TOC, circumstància que es traduïa en constants pensaments intrusius de naturalesa sexual. Si allà la música la posava Julia Holter, aquí la posa la no poc talentosa Isobel Waller-Bridge.

Notícies relacionades

El final d’una era en el cine: així van ser les dues setmanes més convulses al Hollywood del segle XXI

BCN acollirà la primera exposició de Charlotte Perriand

‘Sweetpea’

Direcció: Ella Jones Estrena: 02/01/2025 (SkyShowtime)