Obsessiva i obsessionant

La primera temporada de Tell me lies (Disney+), adaptació de la novel·la del mateix nom de l’escriptora Carola Lovering, girava en gran part al voltant d’un misteri, una autèntica madeixa de secrets: tot el que envoltava un accident automobilístic després del qual massa gent mentia massa. Era la trama de la qual se servia Meaghan Oppenheimer per parlar-nos sobre un misteri més gran, el de l’amor, o per ser una mica més precisos, l’amor obsessiu i el que podem fer-nos a nosaltres mateixos i als altres quan ens perdem per complet a l’interior d’una altra persona, segons va explicar la mateixa creadora al pòdcast The creative process.

Coneixíem els protagonistes, Lucy (Grace Van Patten) i Stephen (Jackson White), el 2015, quan es retrobaven en una festa de compromís després de quatre anys sense veure’s, però l’acció tenia lloc sobretot entre el 2007 i el 2008, quan es van conèixer estudiant a la fictícia universitat Baird. L’enamorament sobtat de Lucy amb Stephen és instantani, tan intens que voreja el ridícul. Però això no és un idil·li cursi en absolut, sinó una cosa més recargolada, atrevida i, sens dubte, autèntica. Lucy és reservada. Ell també, però és llenguallarg. Connecten al llit, on ella per fi pot disfrutar amb alguna cosa. Res de tot l’horrible que Stephen és capaç de fer, incloent-hi tornar als braços de la seva ex Diana (Alicia Crowder), sembla prou motiu perquè Lucy desperti de la hipnosi. Personatges a priori secundaris tenen també el seu lloc en els focus, l’oportunitat per explicar el seu propi despertar a l’amor i/o el sexe.

Temps de guerra

Notícies relacionades

‘Espóiler’, ‘dana’ i ‘teletrebajar’ entren al diccionari de la RAE

Roc Casagran guanya el Sant Jordi amb la novel·la ‘Somiàvem una illa’

Quan aquest últim sembla gairebé desaparèixer del cine i les sèries nord-americanes, en meitat d’una estranya onada de puritanisme, Oppenheimer el converteix en part integral del relat, en escenes que parlen de moltes coses diferents, d’alliberament i èxtasi, de por i confusió.

Oppenheimer advertia a l’esmentada entrevista: "No deixo de dir que si la primera temporada és una història d’amor, la segona és una mena d’història de guerra". Veurem Lucy i Stephen tornar a la universitat el setembre del 2008, ella com a estudiant de segon any, ell ja en el seu curs final. Ella vol fer-li (i, de pas, fer-se) creure que tot el que van viure ja només és un record llunyà. És el pitjor que se li pot dir a un narcisista: la teva empremta ha desaparegut, la hipnosi s’ha acabat. Comença la guerra i continua l’obsessió. De Lucy, Stephen i l’espectador.