Un parc d’atraccions romà

S i li traiem l’èmfasi èpic dels personatges vociferant proclames de llibertat i convivència en les últimes seqüències de la pel·lícula, la continuació de Gladiator és un film més que correcte que barreja pèplum, drama, tragèdia familiar i fantasia. Ridley Scott ha trigat 24 anys a tornar a la mateixa Roma decadent i a alguns dels personatges del primer film, i possiblement ho hagi fet a la recerca d’un èxit comercial més o menys fàcil després de no haver-lo obtingut amb altres peces igual de faraòniques de la seva recent filmografia, com el cas de Napoleón.

Com a bon pèplum amb tocs de tragèdia clàssica, les traïcions, conspiracions i assassinats abunden en el metratge. Scott triga poc temps a explicar qui són els nous personatges i quina relació tenen amb el passat protagonitzat pel gladiador Màxim que va encarnar Russell Crowe. Els dos emperadors que governen Roma, Caracalla i Geta, són perversos i pervertits, en una pintura moral en excés maniquea. El centurió encarnat per Pedro Pascal està cansat de conquerir regnes per a ells. La seva dona (Connie Nielsen, l’àncora amb l’anterior film) conspira per a una Roma millor, mentre que el paper dels senadors és tan fals i mesquí com el d’alguns polítics de l’actualitat.

Denzel Washington encarna aquí la més mefistofèlica de les figures, mentre que un nou actor de moda, Paul Mescal, passa del circ romà a ser el líder del nou món. Mentrestant, unes quantes baralles tant a la sorra com sense sorra, ja que Scott converteix les lluites de gladiadors en un parc d’atraccions que permet rinoceronts, cruels simis digitals i la reproducció de la batalla naval de Salamina entre perses i grecs.

Notícies relacionades

¿S’esgota la música urbana?

Fusió de tendresa i ràbia política

‘Gladiator II’

Ridley Scott (Estrena: 15/11/2014)