¡Pombo!

Al cap i a la fi, ¿no està el nom de Pombo associat a pàgines que sonen com una ventada d’energia, escrites en un castellà gustós, que ens eleven a les altures d’una metafísica viva per rebolcar-nos dos paràgrafs després al llot escatològic, incansables en l’examen moral, poblades de personatges proteics, il·luminats, atònits, viscerals?

Notícies relacionades

La Tourette, un ens «malèvol»

Rosalía i l’afany de control

Els premis al conjunt d’una carrera tenen un aire de comiat i si ens descuidem llueixen pretensions de tancament. Res d’això afecta un Pombo infatigable que fa més de dues dècades que entrega gairebé una novel·la a l’any: suggestives peces de cambra on s’endinsa en la seva extensa paleta psicològica i moral: el bé, l’aventura, la traïció, la ràbia, la passió, el ressentiment, la santedat o el crim.

I com per sort la vida i la literatura segueixen i no deixen d’incorporar-se lectors, els recomano que s’acostin al tiberi de les seves grans novel·les simfòniques. Que comencin per Donde las mujeres, on un precís estudi sobre la psicologia (i l’ordit social) femenina desemboca en un tràveling de crueltat. Que segueixin per El metro de platino iridiado, una agitada exploració sobre els límits del bé i la santedat, i una de les novel·les europees més grans del segle. I després s’instal·lin unes setmanes a Contra natura: la seva descarnada i tendra indagació de l’homosexualitat. I després ja decidiran si segueixen per El cielo raso, La cuadratura del círculo o Aparición del eterno femenino, explicada per S. M. el Rei. Perquè si vostè aprecia la novel·la com la resposta suprema de la ficció als desafiaments, entusiasmes, misèries i enigmes de la vida, el tren d’Álvaro Pombo, una vegada arrenca, mai s’atura.