Beckett s’apropia de la vinyeta

Van formar tàndem creatiu i còmplice a Shakespeare & Cervantes (Nórdica), després a Warburg & Beach i ara mantenen aquest icònic símbol d’unió, l’ampersand, &, a Samuel & Beckett (totes dues a Salamandra Graphic). L’escriptor Jorge Carrión i el dibuixant i premi Nacional de Cómic Javier Olivares tornen amb el que qualifiquen d’"exercici d’imaginació documental i de retrospectiva visual i artística" entorn de l’autor de l’avantguardista Esperant Godot. Una figura, la del dramaturg i escriptor irlandès, amb guanyada fama de pessimista i nihilista.

Tot i que Beckett es confessava "incapaç de ser feliç", Olivares recorda una frase seva que se li va gravar. "Deia que quan ets al caire de l’abisme sempre pots guanyar un micromil·límetre més. En el fons era un optimista quàntic", s’atreveix a opinar. "I tenia un humor fort i absurd, gens obvi", afegeix Carrión sobre qui va escriure, a Rumbo a peor, frases com "Prueba otra vez. Fracasa otra vez. Fracasa mejor".

Tant a Carrión (Barcelona. Los vagabundos de chatarra) com Olivares (La cólera i Las Meninas (juntament amb Santiago García) els fascina Beckett (Dublín, 1906–París, 1989). No els interessava fer un còmic que fos una biografia corrent i per això han optat per "donar unes línies vitals d’un laberint infinit, de moments de la seva vida que posen llum o revelen coses que impulsen el personatge cap endavant", diu el dibuixant. També per ser "molt beckettians".

Deixar l’imprescindible

"Sempre economitzava el llenguatge. Era eixut en paraules. Per a ell, escriure era treure coses tota l’estona per deixar l’imprescindible", afegeix recordant com l’escriptor va accedir a concedir una entrevista per a televisió quan li van donar el Nobel de literatura, però va avisar que no diria res. "Deia que no volia parlar perquè tot el que havia de dir era en els seus llibres. I durant 15 minuts es va quedar mut mentre prenien plans seus i de casa seva...". Per això, explica Carrión, "el guió està fet amb testimonis i paraules del mateix Beckett trets d’entrevistes, memòries o gent que el va conèixer. Sabia que el Javier trobaria vies per fer-ho coherent, com aquest groc poderós", que sobresurt puntualment i eficaçment entre el negre i el verd fosc dominants. Unes paraules a què Olivares ha "donat cos gràficament" posant-se "en la mentalitat d’un director de teatre, una cosa que al·ludeix a Beckett i, com ell, economitzant el llenguatge, intentant que sigui allò simbòlic el que parli". "I per donar coherència natural a tot", continua el dibuixant, va utilitzar la idea de mostrar-ho com "una companyia estable d’actors".

Notícies relacionades

Jujol brillarà als actes de BCN com a capital de l’arquitectura

‘Sirat’, triada per l’Acadèmia per anar als Oscars

És tan interpretatiu el còmic que en algunes escenes el lector pot quedar-se amb dubtes de qui saluda o a qui anomena Beckett i, per això, se’ls va acudir introduir un dramatis personae per identificar aquests personatges reals que van ser importants en la seva vida. Entre ells, una de les seves diverses amants, la mecenes i no menys promíscua Peggy Guggenheim; el seu admirat mentor i amic James Joyce; el psicòleg de l’inconscient Carl Gustav Jung; Alfred Péron, amb qui va compartir la lluita en la Resistència contra els nazis al París de 1941 (passava a màquina informacions d’agents) i amic que va perdre en mans de la Gestapo; l’actor Buster Keaton, amb qui no es van entendre en l’única incursió en el cine de Beckett; o els seus pares i germà, que no van entendre la seva escriptura, per a pena del poeta i autor de novel·les comMurphy o Molloy.

La idea és fomentar la curiositat i convidar a investigar sobre un Beckett que va defugir la fama. Quan li van donar el Nobel va dir: "Quina catàstrofe", i no va anar a recollir el premi, manifestant que l’esmentat Joyce, a qui va conèixer a París el 1928, sí que hauria sabut en què gastar-se els diners del guardó. Va ser fins i tot la seva dona, Suzanne Déchevaux, la que d’amagat seu va portar el manuscrit d’Esperant Godot a Éditions de Minuit, el perspicaç editor del qual, Jérôme Lindon, no va dubtar a arriscar-se a publicar-lo. Com apunta Olivares, "deia que la seva tasca era escriure, no publicar".