Txékhov embruixat pel llac

Amb Les tres germanes, i abans L’hort del cirerers, Manrique va demostrar que tenia bona mà per a Txékhov. A favor, la seva gran mestria en la direcció d’actors (ell també ho és), a més dels pocs escrúpols que té a l’hora de dessacralitzar els textos. Aquesta vegada la pirueta és més arriscada: juntament amb els seus adaptadors habituals (Cristina Genebat i Marc Artigau), ha elevat l’aposta per la contemporaneïtat de la peça. Addictes als porros o consumidors de benzodiazepina, els personatges semblen sortits d’un text de David Mamet i citen Pasolini mentre es dediquen a l’agricultura ecològica.

Sembla que l’obra ho aguanta tot, i no els falta raó. El problema resideix no tant en l’actualització com en la síntesi, amb algunes de les trames que amb prou feines estan esbossades, com la relació entre el doctor Dorn (Andrew Tarbet) i la Pauline (Adeline Flaun). El muntatge es manté en les dues hores, però els secundaris paguen un preu.

Amb alguns minuts més, les trames protagonistes tampoc lluen a l’altura de les expectatives, sobretot en el cas dels més joves. El Konstantin de Nil Cardoner habita una accelerada i iracunda crisi de joventut que no permet matisar la seva progressió cap a la tragèdia, un recorregut que també es troba a faltar en la Nina de Daniela Brown.

Amb més taules i recursos, Cristina Genebat aconsegueix tornar amable la diva Irina, i David Verdaguer modela des de la vulnerabilitat el depredador Boris, ben bé com si una espècie d’encantament volgués dissoldre el sarcasme txekhovià en benefici de l’amnistia general de tots els personatges.

Encís seductor del llac

Mentre la densa atmosfera sonora de Damien Bazin ens atrapa com una teranyina –música clàssica esperonant les transicions–, l’escenografia aparentment senzilla de Lluc Castells té sorpreses administrades amb saviesa, inclosos els vídeos a l’estil Bill Viola de Francesc Isern. Cada detall contribueix a l’encanteri seductor del llac, i no falta algun moment de brillant rebel·lia, com quan el protagonista recrimina als seus grans estar sempre representant obres del "puto Txékhov". I tampoc li falta raó.

Notícies relacionades

La frondosa vegetació de Lara Costafreda

Fascinació pel manga tranquil

‘La gavina’

Teatre Lliure Direcció de Julio Manrique