Alta costura i baixes passions

Les sèries dramàtiques sobre el món de la moda són la tendència televisiva d’aquest any: després de Cristóbal Balenciaga, The New Look i Becoming Karl Lagerfeld, ha arribat La Maison (Apple TV+), que es distingeix de les anteriors per tractar-se d‘una elucubració de més o menys pura ficció.

I diem "més o menys" perquè el conflicte inicial resulta del tot reconeixible. El dissenyador Vincent LeDu (el gran veterà Lambert Wilson) posa en perill la casa de moda familiar, Maison LEDU, quan es deixa portar per un estirabot de caire racista que és gravat i després viralitzat. A la mateixa sèrie no eludeixen la referència a John Galliano, caigut en desgràcia després de ser detingut a París pels seus insults antisemites contra una parella en un cafè.

Serà l’ajudanta de Vincent, la seva antiga musa Perle Foster (Amira Casar, la mare de Timothée Chalamet a Call me by your name), qui trobi el millor pla per tornar el bon nom a la centenària marca. Té al capdavant una possible successora de Vincent com a directora artística: Paloma Castel (Zita Hanrot), cofundadora d’una marca de moda conscient, Doppel, enfocada en l’upcycling o suprareciclatge, és a dir, transformar objectes en desús en altres d’igual o més utilitat.

Amb les desgràcies de LeDu es frega les mans Diane Rovel (la mateixa Carole Bouquet), directora executiva del conglomerat del luxe Rovel. "Avui dia, és increïble com poden 17 segons carregar-se cent anys d’història. M’encanta internet", diu el personatge sense compassió. Adquirir aquest reducte independent anomenat Maison LEDU és una qüestió de gana corporativa, però també de vendetta personal. Bellesa i poder, llegat i lleialtat es creuen en el repertori temàtic d’una sèrie que fa, a més, preguntes pertinents sobre la cultura de la cancel·lació i el rol de les dones en la societat.

El que va atraure a la sèrie a dues figures com Lambert i Casar no va ser la brillantor de l’univers de l’alta costura, sinó la foscor darrere del teló. "Necessitava alguna cosa més", diu el primer en entrevista amb EL PERIÓDICO. "I aquest cosa més eren els conflictes familiars. També retratar un home que ha de deixar el seu tron, que té problemes amb la seva edat, que se sent rebutjat per les generacions joves i no sap connectar amb el món modern. Per mi és com la història d’un rei caigut". Per Casar, el dolor era més important que el glamur. "M’atreia que tots els personatges patissin. Jo mateixa interpreto una musa, o exmusa, una situació molt incòmoda. Et deus tot el temps al teu creador. ¿Com t’alliberes d’una cosa així al fer-te gran? És una posició fràgil".

A partir d’una idea d’Alex Berger (productor d’Oficina de infiltrados), els showrunners José Caltagirone i Valentine Milville han construït un univers de ficció versemblant i contemporani, un caos ordenat en el qual ressonen des de les intrigues de successió de Succession fins a la sàtira de la faràndula de Call my agent, referència aquesta última que, d’altra banda, Casar rebutja de ple. "La nostra sèrie parla de poder i, sobretot, de canvis en el poder. No crec que siguin les mateixes dinàmiques", comenta. "Més que de qualsevol sèrie, parlem molt del Robert Altman de Pret-a-porter", afegeix Lambert. "Va ser una de les primeres grans pel·lícules sobre moda. No era gens bona, no és de les millors del seu autor, però per algun motiu sortia tota l’estona". Alguna cosa devia tenir.

Intèrprets tot terreny

Notícies relacionades

El Gran Teatre del Liceu presenta la seva temporada digital: Subscriu-t’hi per només 60€ fins al 31 de juliol

Vibrant amb l’OBC i ‘Carmen’

Tenim davant un actor i una actriu oberts a tot, versàtils, multilingües, inquiets. La carrera de Wilson és especialment variada: l’hem vist alternar entre el cine d’autor (Zulawski, Téchiné, Saura, Greenaway, Wajda, Resnais...,déu n’hi do), les sèries B de Golan i Globus (recordem l’oblidada Aventuras en el Sáhara, amb Brooke Shields) o blockbusters en tota regla (és conegut pel públic, sobretot, com el Merovingi de la saga Matrix). Treballar al teatre amb Judi Dench en els anys 90 li va ensenyar a menysprear l’esnobisme i a no diferenciar entre teatre, televisió i cine.

Per això colidera una sèrie de streaming després de presidir el jurat del festival de Locarno, meca de l’autoria: "Canvio tota l’estona perquè m’avorreixo amb facilitat. Ara me’n vaig a Polònia a fer de rei francès en una pel·lícula sobre Chopin [Chopin, Chopin!, de Michal Kwiecinski]. Per a mi no existeix cap contradicció a fer de tot. En el cas de les sèries, els bons guions hi són. Això és innegable. I estic descobrint el potencial de viure en un personatge a través de molts episodis. Ha sigut una revelació".