La sàtira de Kravitz no té fil

A través de la seva estructura narrativa, alguns dels seus detalls argumentals i el seu intent de ser alhora sàtira social i cine de terror, la primera pel·lícula dirigida per l’actriu Zoë Kravitz posa en evidència fins a quin punt es vol assemblar a Déjame salir (2017), l’obra mestra de Jordan Peele. A través de bona part de totes les altres coses, deixa en evidència com de lluny està d’aconseguir-ho. La seva protagonista és una noia que recala junt amb la seva amiga a l’illa privada d’un magnat, un lloc on les reserves de xampany i drogues són inesgotables i els telèfons no estan permesos. Es recrea fins a tal punt en imatges d’hedonisme que arriba a generar tedi, especialment perquè l’espectador sap que aquella façana paradisíaca amaga una cosa tèrbola.
Superada per les exigències de la seva agenda temàtica i la multitud de personatges que amb prou feines esbossa, i massa ocupada exhibint el seu propi estil per tacar-se les mans, la pel·lícula afligeix una dispersió i una vaguetat que esmorteeixen tant el seu impacte climàtic com la seva capacitat crítica. Al final, no arriba a dir res que no sigui molt obvi sobre la impunitat dels homes rics i poderosos i sobre la necessitat de sororitat entre dones.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- L’incendi de Paüls marca el pitjor inici d’estiu des del 2010
- Successos Mor un jove en caure des de la segona planta del centre comercial Maremagnum de Barcelona
- A Bèrgam Un home mor succionat pel motor d’un avió que s’havia d’enlairar cap a Astúries des d’un aeroport de Milà
- Animals marítims ¿Què és el peix escorpí present a les platges d’Espanya i què s’ha de fer si et pica?
- Cas Koldo El jutge investiga contractes «manipulats» de Pardo de Vera després que l’UCO trobés a casa seva documents sobre el ‘pelotazo’ de les mascaretes