El xenomorfno té final

Alien: Romulus no és exactament un reboot del film fundacional de la sèrie, Alien, ja que utilitza com a enfilada un significatiu personatge d’aquella –més enllà, per descomptat, de la reaparició dels xenomorfs–, fet que ens situa en un moment indeterminat entre la pel·lícula de Ridley Scott i Aliens, de James Cameron. Però, a efectes pràctics, es tracta d’una remodelació del primer film ajustada als temps actuals: un espai inalterable i un grup de persones amenaçades per la mortífera criatura, només que ara són més joves que els Sigourney Weaver i John Hurt d’abans.

Notícies relacionades

L’acció arrenca en una conflictiva colònia minera i una jove recol·lectora, la Rain (Cailee Spaeny, la Priscilla Presley del film de Sofia Coppola), assumeix les maneres de la decidida Ripley. El director uruguaià Fede Álvarez converteix l’estació abandonada en un decorat molt més fosc que la nau Nostromo d’Alien i el robot és en aquest cas de pell negra, un sintètic defectuós que dona bastant joc en la trama.

Ridley Scott i Walter Hill, com a productors, mantenen l’esperit inicial de la saga del xenomorf, però és Álvarez qui pren intel·ligents decisions, com utilitzar una estètica vintage (ordinadors, pantalles) d’acord amb la relació que el seu film té amb el de Scott, fet el 1979. Especialitzat a renovar franquícies de terror –va dirigir la nova versió de Possessió infernal i és responsable de l’argument de la de La matança de Texas–, Álvarez no té problemes a repetir plans icònics de la saga alhora que inventa situacions molt originals com la del líquid àcid al camp antigravitatori.

Temes:

Cine Alien

Inicia sessió 0 Comentaris

¿Va inventar William Faulkner una altra dimensió?

‘La cartera’, de Francesca Giannone, arriba a Espanya