Cavaller del sud amb brillantors ‘kitsch’

Fa gairebé 40 anys que Chris Isaak va fer parlar amb un primer àlbum, Silvertone (1985), que va rebre elogis malgrat anar molt a contracorrent: tupè d’Elvis juvenil, rockabilly d’acords clars i baladisme tèrbol, Roy Orbison "singing for the lonely" al retrovisor i aires vintage abans que aquesta paraula donés aires mundans a qui la pronunciés. Allà segueix, més o menys, el californià, desenvolupant una estètica sonora (i no únicament) amb reflexos d’altres temps, i fent-ho amb classe, pulcritud i sentit de l’espectacle, com vam poder apreciar ahir a la nit al Festival de Cap Roig.

No feia falta, però Chris Isaak ens va voler deixar clar que ell és l’"original American boy" en la primera cançó, passejant-se amb un estrident vestit vermell amb brillantors incrustades d’estrella country passada per Las Vegas. "Si vostès no haguessin vingut aquesta nit, ¿qui se l’hauria posat?", va fer broma, agraint "el suport a la música en directe" i recolzant moralment els que s’haguessin proveït a les barres. "Beure ajuda als nostres espectacles". I en un tres i no res ja el teníem endinsant-se a la platea, enfilant-se a les grades i disfrutant que l’afusellessin a selfies. Es va mostrar impressionat amb el jardí botànic de Cap Roig (el va visitar al matí) i va fer notar que el lloc "no s’assembla gens" al seu poble, Stockton.

Orbison i Elvis

A joc amb el seu tarannà rialler, alta competència executiva: quintet finíssim, una veu que conserva la textura, el punch i els aguts, indispensables en el Wicked game, que no va trigar a sonar. Distingible varietat amb un parell d’homenatges (Oh, pretty woman, d’Orbison, i Can’t help falling in love, amb vista a Presley) i l’aturada acústica amb uns Forever blue i Blue Spanish sky, en els quals va poder lluir tonalitats vocals. Les cançons sobre relacions trencades, la seva especialitat, com Baby what you want me to do, sobre "un home que maltracta la seva nòvia i després ella el maltracta a ell".

Un home simpàtic, Isaak, i generós, que va cedir el focus al seu baixista-cantant, Rowland Salley, en la balada Killing the blues, que "van gravar Robert Plant i Alison Krauss, i John Prine". El seu llunyà Dancin és un exemple de cançó magnètica sustentada en un sol acord. Blue hotel va enredar el lloc amb la seva teranyina de carretera perduda i, en el tram final Baby did a bad bad thing ens va fer recordar les entremaliadures de Tom Cruise i Nicole Kidman a Eyes wide shout, convidant-nos a pensar que, més enllà dels seus aires d’etern American boy, en la seva música sempre ha flotat alguna cosa de misteri, un pessic d’atraient perversió.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Concert de Chris Isaak

Festival de Cap Roig