L’horror posat en escena

Longlegs suposa, tenint en compte l’èxit als Estats Units, el reconeixement definitiu d’Osgood Perkins (La enviada del mal), que fins ara no havia trencat el sostre de cineasta de culte. Però era un cineasta de culte, i, resumint-ho molt, les raons d’aquest culte eren una manera atípica d’abraçar els gèneres del terror, una concepció del relat (estructura, ritme, personatges) allunyada de les convencions, una esmunyedissa i alhora pertorbadora reflexió sobre el mal com una cosa abstracta i incontrolable i, sobretot, una preocupació evident per posar en escena l’horror. Potser això últim és el més cridaner, bàsicament perquè no és pràctica comuna en el terror contemporani. Perkins posa en escena, pensa les imatges i és tan creatiu en la seva concepció del pla com en la seva manera inesperada d’esquerdar-lo.

A Longlegs hi torna a haver tot això. I, en els seus aproximadament primers 50 minuts (i això són molts minuts), portat al límit. Potser la primera meitat d’aquest encreuament de thriller i pel·lícula de terror, de molt de reinterpretació d’El silenci dels anyells (1991), és el millor que ha rodat Perkins, començant per un magnífic pròleg. Tot en aquesta part funciona: la representació esteticista, al·lucinada i estranyament calmada dels escenaris de la història, la psicologia hermètica de la protagonista (Maika Monroe) i la presentació dosificada de Longlegs (Nicolas Cage), el monstre, i l’incomodíssim xoc entre la seva naturalesa grotesca (magnífic disseny de personatge) i la contenció de la resta. També és molt estimulant la forma en què el mal es cola en les imatges o les rapta, tot i que s’hauria de confirmar, en futurs visionaments, si aquests raptes visuals sinistres, aquestes estampes independents, se sostenen en el temps com a representacions del mal o compleixen una mera funció estètica. En un punt, Longlegs es precipita i la seva resolució resulta una mica frustrant. No perquè no funcioni, sinó perquè Perkins abandona les idees més estimulants (les més misterioses, les més terrorífiques) per anar a cop segur. Però aquestes idees hi continuen sent i són massa bones com per no perdonar-li la relliscada.