Pet Shop Boys, reialesa pop en un Cruïlla de rècords

Si avui dia el riu dels hits és el flux central dels concerts en festivals, Pet Shop Boys van demostrar anar-ne sobradíssims, cobrint diverses generacions des d’aquell West end girls, que acaba de fer 40 anys (i que al Fòrum van deixar per al final). Guirigall a l’esplanada davant l’esplendor pop representada per Suburbia, la matadora balada Rent, l’electrosinfonisme de Left to my own devices, els "oe-oe de Domino dancing… i un parell de dotzenes més. Muntatge audiovisual fi i canviant, del blanc i negre al color, abric llarg per a Neil Tennant, emmascarat Chris Lowe rere de les seves màquines.

Això es diu Dreamworld: The greatest hits live, un xou que, s’ha de dir, ja va pel tercer any de gira, i que va poder ser vist per primera vegada a Espanya al bilbaí BBK, el 2022 (i l’any passat al Primavera Sound). Les novetats van ser unes quantes cites al seu nou àlbum, Nonetheless, llançat aquest mes d’abril, fent-se un lloc entre himnes com Always on my mind, Heart i It’s a sin.

Abans, una llegenda de Manchester, Johnny Marr, va actuar embolicat en l’aura de The Smiths. Guitarrista conscienciós, cantant amb caràcter, va mostrar autoritat en el repertori en solitari (pistes electròniques a Armatopia i la invasiva Spirit power and soul) i va dedicar als seus amics Pet Shop Boys una endurida Getting away with it (tema d’Electronic, el seu tàndem dels 90 amb Bernard Sumner, de New Order, amb qui van col·laborar Tennant i Lowe). Va tocar fibres sensibles en els ressons de la vella amistat amb Morrissey: Panic i This charming man primer, després l’acústica Please, please, please let me get what I want, una inesperada Bigmouth strikes again, la reverberada How soon is now? i el toc de gràcia amb There is a light that never goes out, deixant una estela d’udols de plaer.

Del mariachi a la sardana

Notícies relacionades

Mor Quimet Pairó, el maître que servia Dalí i Josep Pla al celler de ca la Teta de Figueres

Jean-Pierre i Luc Dardenne: «La classe treballadora pateix la síndrome d’Estocolm»

Entre les altres atraccions, saborósa actuació de Calexico, el combo creat a Arizona per Joey Burns i John Convertino (ex Giant Sand) amb madures sonoritats del sud del Río Grande (Minas de cobre amb tocs de mariachi), cúmbies (Flores y tamales) i un parell de versions atrevides: Alone again or (Love) i una de sorprenent Heroes (Bowie). La diversió més diàfana la van posar The Tyets amb el seu pop extravertit de tocs tropicals, sacsejant l’ambient a cop de De l’1 al què, Olivia, Ballarugues… i un Coti x coti que va fer posar a ballar sardanes (o una cosa semblant) un públic multitudinari i, definitivament, molt poc guiri.

Així és el Cruïlla, un festival amb espai per a accents autòctons tan aguts com el del trio balear-valencià-català Marala, que va omplir l’escenari de cors, ballarines i panderos quadrats. Cançons com Estic antiquà, Copeo traïdor (amb Maria Hein) i Entre carn i os, arrelades i moderníssimes, batalladores i sarcàstiques, en una imponent posada en escena que va deixar empremta en la memòria del Cruïlla.