La lluita de Céline Dion

És costum que, a tall d’estratègia autopromocional, els documentals centrats en figures de l’espectacle presumeixin d’oferir a l’espectador accés privilegiat a imatges mai vistes dels seus protagonistes i als aspectes més íntims de les seves vides. I pot ser que, al llarg de la història, cap d’ells hagi complert la seva promesa tan rigorosament com ho fa Soy Céline Dion, i que cap hagi mostrat una estrella de la música com la nova pel·lícula mostra la diva que li dona títol: completament incapaç de controlar el seu propi cos i paralitzada pels espasmes, el rostre reduït a una ganyota congelada, les extremitats engarrotades, les dents al descobert i les llàgrimes brollant-li dels ulls al compàs dels gemecs de dolor.

El 2021, Dion va ser diagnosticada amb la síndrome de la persona rígida, un estrany trastorn neurològic que afecta un ésser humà entre un milió i que ataca el sistema muscular provocant rigidesa, problemes respiratoris i dolor crònic; també perjudica greument la veu, i aquesta minva resulta especialment tràgica quan el pacient és una de les cantants més cèlebres de tots els temps, i de les més dotades tècnicament.

La directora Irene Taylor ja havia començat a treballar en un documental sobre la cantant canadenca quan la malaltia li va ser detectada, i el que havia de ser un relat hagiogràfic centrat en la seva longeva residència musical a Las Vegas es va convertir en una altra cosa, molt més crua i emocional. "El meu somni és ser una estrella internacional", comenta la versió adolescent de Céline al principi de la pel·lícula en un vídeo casolà, i immediatament matisa: en realitat, en té prou de poder cantar durant tota la seva vida. I el que sabem sobre el futur d’aquesta noia embolica de melancolia el que hauria de ser un moment d’optimisme juvenil.

Dion es va convertir en una estrella internacional capaç de vendre centenars de milions de discos, fer diverses gires mundials i guanyar innombrables premis. Però el seu altre somni, més modest, pot no arriba a fer-se realitat. I la impossibilitat de cantar al seu millor nivell –el seu últim concert va ser el 2019– li resulta insuportable. "Necessito el meu instrument", afirma.

Acabat d’estrenar a Amazon Prime Video, el documental observa la seva estrella durant 12 mesos fins a finals del 2022, poc abans que fes pública la seva condició a través d’Instagram. L’acompanya dins de la seva mansió de Nevada (una gàbia daurada plena d’antiguitats i valuoses obres d’art, però també d’equipament mèdic i envasos de medicaments), a través del seu dormitori i de les habitacions dels seus fills; la contempla en sessions de fisioteràpia i en estudis de gravació, on intenta trobar la veu perduda.

Confessions a la càmera

Mentrestant, intercala fragments de les confessions que Dion li fa a la càmera en primer pla, sovint sense maquillatge, amb ulleres d’àvia i els cabells recollits en un monyo, indiferent a les llàgrimes que li corren per les galtes, transmetent acceptació i negació, humor i amargor, desesperació i resiliència.

Notícies relacionades

‘Mentideros de la memoria’, de Gonzalo Celorio: retalls de temps

Òmnium Cultural s’alia amb l’IEC per transformar la Nit de Santa Llúcia en l’equivalent literari dels Premis Gaudí

La veritat, confessa, és que fa gairebé dues dècades que lluita, auxiliada per altes dosis de Valium. La malaltia es va començar manifestant a través d’espasmes aleatoris que reduïen l’elasticitat de la seva veu, i amb el temps els atacs van cobrar tal intensitat que per culpa seva va arribar a patir ruptures de costelles i incapacitat per caminar. "La mentida ja pesa massa", reconeix mentre recorda com va encobrir els seus problemes mèdics durant anys, a través de les excuses que posava per cancel·lar concerts i dels trucs que utilitzava sobre l’escenari –dirigir el micròfon cap a la multitud, per exemple– per disfressar les seves deficiències. "No vull que la gent escolti això", comenta murmurant en una escena.

Alhora Yo soy Celine Dion es dedica també a deixar clara la significança artística i la capacitat d’impacte cultural assolits amb el temps per la protagonista, i per a això se serveix de nombrosos fragments tant de les seves actuacions en directe com d’entrevistes televisives i moments estel·lars com la seva aparició al costat de Deadpool al videoclip de la cançó Ashes.