Neó, ‘tecktonik’ i plorar al bany

Quan el 2018 va morir Avicii, el dj suec que ens va fer ballar per primera vegada a la generació Z, el periodista Young Vibez va escriure en el seu blog un dels textos als quals més he tornat al llarg de tots aquests anys. El blog va desaparèixer sense deixar rastre, com tot el bo a internet, però hi ha una captura de pantalla d’aquest fragment que guardo com una relíquia. Parlava Young Vibez de com Avicii va representar una espectacular i autodestructiva negació eufòrica a la crisi del 2008, quan "no hi havia #MeToo sinó Project X, no campanyes de conscienciació sinó colors fluor i desmais en turons de festival".

Reminiscències als dos mil

Que una artista que ha buscat el seu lloc en tota mena de tendències musicals com Charli XCX –des del synthpop dels vuitanta de True Romance i les guitarres de Sucker fins a l’hiperpop de Charli– l’hagi trobat per fi amb un disc ple de reminiscències als dos mil, firmant el seu millor àlbum fins ara, no és casual.

Amb la seva portada verd-Shrek, brat és un enorme cant a la festa i als sons electro amb què Charli (i tots els que som de la seva mateixa generació) va ballar per primera vegada com si el món s’acabés l’endemà, que arriba en el moment just: un temps en què també necessitem fugir cap a l’hedonisme. Puc sentir Daft Punk en el house espacial de Talk talk (que no és cap altra cosa que el del one hit wonder de Modjo), a Kesha en la cadència popera de Rewind en l’electro dels dos miler de Boys Noize en els sintes accelerats d’una de les joies del disc, Von dutch. Si sortís ara una Project X, Part 2, estic ben segura que Pixen Girls, un cant al pur hedonisme al ritme de baixos saturats al límit, formaria part de la seva banda sonora.

Notícies relacionades

El Gran Teatre del Liceu entrega les seves Medalles d’Or

La mítica ‘Bola de drac’ tornarà a 3Cat i SX3 el 26 de novembre

Però no estem al 2008. La pel·lícula taquillera de l’any no ha sigut Project X sinó Barbie. L’heterosexualitat de Vodka Red-Bull i els abusos sexuals a les festes ha deixat pas a unes expressions de gènere tan fluides com també diverses i a punts lila a totes les festes. Les ressaques, ara, pesen una mica més. I, entre el fum de discoteca i els llums de neó, Charli XCX ens deixa entreveure la seva vulnerabilitat. Les seves pors, les seves esquerdes.

La party girl que un segon està pensant a drogar-se al bany i, al següent, a tenir un nadó (I think about it all the time). A qui l’amistat femenina, entre l’enveja i l’admiració, la confon (Girl, so confusing), que plora la pèrdua de la seva amiga SOPHIE a So I. Que, davant el Everyhting is embarassing de Sky Ferreira, diva decadent del Tumblr del 2012, reivindica en una de les millors cançons de la seva carrera que Everything is so romantic. Acompanyada dels seus fidels escuders en la producció (A. G. Cook, Easyfun) però també de nous adeptes com El Guincho, la britànica ens regala un disc que serà històric, si no ho és ja.