PJ Harvey, mística i fúria

Hi ha caps de cartell que venen i van, i sensacions de la temporada, però ahir tocava aixecar el dit per recordar que, escolteu, PJ Harvey no és una més del carrusel, que aquí hi ha una trajectòria llarga i de pes, un llegat influent i una evolució de maduresa molt allunyada de la col·locació. Cada una de les seves visites (des d’aquell debut a Zeleste 2, cap al 1995) és un esdeveniment, i la seva tornada al Primavera, després de set anys sense veure-la per aquí, va marcar diferències, una vegada més, amb un guió en què va fondre peces de diferents etapes amb les cites al seu ombrívol últim àlbum I inside the old year dying, que va sortir l’estiu passat.

Concert sobre el qual hi havia un plus d’expectatives, ja que era el primer de la seva gira europea de festivals. Harvey va oferir a la tardor una gira que ens va deixar de banda i en què recorria el nou àlbum sencer i retrocedia després en un segon set. Programa que divendres passat va quedar comprimit, tot i que mantenint l’esperit en un passi d’hora i mitja.

Polly Jean Harvey va portar la pluja just quan va sortir a escena per entonar, amb vestit llarg de sacerdotessa Prayer at the gate, pregària per a un nen mort amb vista a la resurrecció. Va centrar primer l’atenció en el repertori nou, cinc cançons, amb les seves referències espirituals i la memòria del seu Dorset natal, incloent-hi aquest registre lingüístic ancestral poc comprensible per als mateixos angloparlants. Al costat d’ella, quatre músics, un d’ells John Parish. Entre aquest material, una falca amb tres temes del convuls Let England shake (2011), amb les seves trompetes d’assalt (pregravades) i una Harvey aferrada a la cítara.

Sotracs electritzants

A partir de la novena cançó, Send his love to em (del referencial àlbum To bring you my love, 1995), adaptada amb un toc de violí, el repertori pretèrit va prendre el poder. Sotracs electritzants a base de 50ft queenie (del disc que va produir l’enyorat Steve Albini, Rid of em, 1993) i l’encara més llunyana Dress. PJ Harvey, amb la seva mística i la seva fúria, donant les gràcies una vegada i una altra al públic per continuar allà malgrat aquesta pluja bastant molesta, i acomiadant-se amb dos clàssics: Down by the river i To bring you my love.

Un toc de country

Les precipitacions tampoc van amainar amb Mitski, tot i que aquesta s’ho va prendre amb bon humor. "¿Qué tal, mis amores? La lluvia es sexy", va assegurar en espanyol aquesta novaiorquesa nascuda a Tòquio, de cotització creixent com a compositora pop, i que, al seu últim disc, l’hiperrealista The land is inhospitable and so we are, coqueteja amb certes aromes country (atenció, abans que Beyoncé). Cap allà va anar l’inici de la seva actuació, amb temes com Buffalo replaced, abans de fer cap a trofeus previs com First love / Late spring.

El dia s’havia encarrilat, hores abans, amb altres propostes destacables, com la de Royel Otis, parella d’australians amant de les tonades pop i les maneres vivaces, sense por que els titllin d’ingenus i ximplets. Ecos del jangle-pop, però també un robust baix postpunk, equilibrant, i cançons (del seu primer àlbum Pratts & pain) que Otis Pavlovic va oficiar portant una samarreta del Barça. Les més celebrades van ser Oysters in my pockets i una afortunada cita aliena, Murder on the dancefloor, la fita discotequera de Sophie Ellis-Bextor, últimament reanimada a través de la pel·lícula Saltburn.

Cal parlar de l’heterodoxa 070 Shake, cantant de New Jersey decantada pel contacte del hip-hop amb els tempos electrònics recollits, amb un cant sofert i pujades dignes del techno-trance. Cançons com Black dress i Danielle, que va presentar combinant anglès i espanyol (Danielle Balbuena té ancestres dominicans).

Notícies relacionades

El Gran Teatre del Liceu entrega les seves Medalles d’Or

La mítica ‘Bola de drac’ tornarà a 3Cat i SX3 el 26 de novembre

I a l’Auditori, el folk avantgarde a càmera lentíssima del grup irlandès Lankum amb el seu elogiat últim àlbum False Lankum, aixecant el seu sever temari acusticoelectrònic amb la companyia d’una bandera palestina (com Lisabö poc després i Liberato), una nota política que no ha sigut habitual aquests dies al Fòrum.

El festival, «el més gran d’Espanya», repeteix amb 193.000 assistents

El Primavera Sound 2024 tornava al seu origen, a Barcelona, després de la patacada de l’edició de Madrid el 2023 i enmig de la seva expansió per Llatinoamèrica. Aquí, al Parc del Fòrum, ha repetit la mateixa xifra d’assistents els seus tres dies principals que l’any passat: 193.000. Més enllà dels dies principals –de dijous a dissabte, els de pagament–, en total, amb els concerts celebrats en sales de la capital catalana, la cita eleva els seus números marejadors fins als 268.000, xifra sensiblement superior als 253.000 de fa un any. Per primera vegada, l’organització ha donat el nombre d’«usuaris únics» que van ser-hi almenys un dia: 130.000. «El festival més gran d’Espanya, un dels més grans d’Europa,» va reivindicar Marta Pallarès, cap de premsa de Primavera Sound, a la roda de premsa de balanç. Segons un dels seus directors, Alfonso Lanza, el «marc incomparable» del Parc del Fòrum, un recinte «imbatible», ho fa atractiu per al 59% del seu públic, el 70% del qual no viu a Barcelona. Aquesta edició, amb 40.000 assistents barcelonins, ha sigut internacional. I.F.