"Si Trump torna a guanyar, tots estarem en perill físic"

Tres mesos abans de la matança de Columbine, la massacre en un institut de Colorado que fa 25 anys va canviar per sempre la percepció dels tirotejos als Estats Units, A. M. Homes es va avançar a la tragèdia amb Música para corazones incendiados.

La revelació (Angle Editorial) comença la nit en què Barack Obama va guanyar les eleccions el 2008 i narra com la decepció entre les files republicanes canvia en una crida a l’acció per "recuperar el país": un cop d’estat liderat per un hortera i fanfarró milionari amb casa a Palm Springs, dubtosos negocis i una dona-aparador que ofega les seves penes en vodka. Les semblances amb la realitat (la victòria de Trump, l’assalt al Capitoli) són, de nou, esgarrifoses. "La gent em pregunta: ¿què és el pròxim que escriuràs? El cert és que no vull fer-ho, perquè tinc massa por en aquest moment", confessa l’autora al CCCB, on ha visitat l’exposició Subúrbia.

¿Com va sorgir la idea de la seva novel·la?

L’establishment polític nord-americà ha perdut el contacte amb el poble. Les eleccions s’han convertit en un procés en què importen més els diners involucrats que el que necessita el poble. Quan Obama va guanyar hi va haver una veritable divisió. Molts ho van celebrar com un futur més inclusiu, però la seva elecció va desencadenar un racisme i sexisme latents que continuen florint de manera expansiva, com hem vist en el retrocés dels drets de les dones. I tots veiem que les xarxes socials s’han convertit en una arma de propaganda i de mentides. Quan fa deu anys vaig dir als meus editors que volia escriure un llibre sobre això, em van dir que era ciència-ficció. Jo els vaig contestar: "No crec que ho sigui".

No és la primera vegada que s’avança a la realitat. ¿Què va sentir quan Donald Trump va guanyar les eleccions?

Va ser pertorbador. No havia acabat del tot la novel·la i no volia escriure com una reacció cap a ell, així que vaig empènyer la trama i els personatges a un lloc més surrealista perquè la realitat s’estava tornant molt estranya per si sola. Ara estic espantada. La gent em pregunta: "¿què és el pròxim que escriuràs?" El cert és que no vull fer-ho perquè tinc massa por en aquest moment. Però per descomptat que ho acabaré fent.

¿Com va viure l’assalt a l’edifici del Capitoli?

Per sort la novel·la ja estava acabada. M’hauria agradat que s’hagués publicat abans, però probablement hagi sigut millor que aparegués després, perquè m’hauria tornat a col·locar al centre de l’huracà. Els fets del 6 de gener van ser aterridors. Si haguessin trobat Nancy Pelosi o Mike Pence, els haurien matat.

Vostè coneix bé Washington D.C., a més.

Sí, vaig créixer allà i quan era jove ajudava a organitzar marxes. Sovint era la responsable de seguretat. Ens reuníem amb la policia de Washington, la del Capitoli, de vegades amb el Servei Secret. Recordo una marxa contra l’energia nuclear en què em van demanar una llista de deu persones amb dret a utilitzar els lavabos del Capitoli. Vaig incloure Jerry Brown –que llavors era el governador de Califòrnia–, Jane Fonda i jo mateixa. La policia del Capitoli és gent grassoneta que fa 30 anys que ajuda els senadors a orientar-se pels passadissos. Són molt amables, però no estan acostumats que la gent intenti matar-los.

¿Coneix milionaris com els que apareixen a la seva novel·la?

Els meus pares eren artistes de mentalitat socialista; vivíem en una casa de vidre de disseny. Al barri on vaig créixer hi havia gent rica, sí, i després he conegut milionaris. El que més m’interessava del personatge era escriure sobre algú tan fanfarró que és imbècil, però que té una bona opinió de si mateix. ¿Què passa quan algú així s’adona que també té defectes?

¿Quin diria que és l’estat de salut del somni americà? ¿Òptim, trencat, en coma...?

El somni americà sorgeix d’una espècie de fi del món, després de la Segona Guerra Mundial. Amb el temps va passar de ser una fantasia a considerar-se un dret. Definitivament, entre els partidaris de Trump hi ha la sensació que els ha fallat i que ho han de recuperar fent que "Amèrica torni a ser gran". Continua venint molta gent amb l’esperança de trobar una vida millor. Però veig els meus alumnes a Nova York i penso que no estan preparats per tenir una vida.

¿En quin sentit?

Són bons estudiants, de l’Ivy League, però ni tan sols sabem quina mena de treballs tindran en 5 o 10 anys, i això mai havia passat. Alguns, que tenen 21 anys, m’expliquen que volen ser consultors o treballar en un banc. Però, en termes de tenir un camí o una manera de veure el món, de voler ser advocats, metges, grangers o el que sigui, no tenen una visió. Els joves estan creixent enmig d’una terrible crisi de salut mental. La combinació de la pandèmia i Trump va generar molta ansietat i incertesa; va ser aterridor per a ells.

¿Creu que Trump guanyarà?

Notícies relacionades

Neó, ‘tecktonik’ i plorar al bany

Bruce Springsteen: ¿hi continua havent per tant?

Em sorprèn i em molesta quan m’ho diuen persones que tenen opinions que respecto. La raó per la qual Trump és tan perillós no és perquè no hi estigui d’acord. És perquè només es preocupa d’ell mateix. No li importa el país, ni la societat, ni el món. Quatre anys més de Trump ens situarà en perill com a país i també al món sencer. Parlo de perill físic, econòmic i real. No sé com sobreviurem si guanya ni quin món quedarà.

Cada generació pensa que viu l’època més aterridora, ¿no?

Sí, però aquest és el moment més aterridor de la meva vida i recordo la guerra del Vietnam, quan els meus pares deien: "Si guanya Nixon ens n’anem al Canadà". I això em recorda que hauria de començar a buscar casa ja. Trump és exponencialment més aterridor que Nixon. Fa que Dick i Liz Cheney semblin una icona de moralitat.