Les mil i una vides de Pere Portabella

El llibre ‘Impugnar les normes’, amb edició d’Esteve Riambau, aplega els molts textos sobre art, cine i política escrits pel cineasta experimental i agitador cultural i social català.

Les mil i una vides de Pere Portabella
3
Es llegeix en minuts
Quim Casas

Pere Portabella va complir el’11 de febrer 97 anys. Membre del moviment cinematogràfic conegut com l’Escola de Barcelona, company de viatge de la Gauche Divine, cineasta experimental i combatiu, fundador de Films 59 i cofundador de l’editorial Empúries i de l’Assemblea de Catalunya, productor de Viridiana, de Luis Buñuel, senador (1977-1979) i diputat al Parlament (1980-1984), amic personal de Carles Santos, Joan Brossa i Antoni Tàpies, un dels artífexs del retorn de Josep Tarradellas a Catalunya, artista que ha reflexionat com pocs sobre els fluxos i refluxos del cine i l’art modern, condecorat amb la Creu de Sant Jordi, doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Girona, artista resident al Palau de la Música, agitador polític i social amb els seus celebrats suquets a la seva casa de Llofriu, homenatjat al Centre Pompidou de París, el MoMa de Nova York o el Macba de Barcelona...

El fascinant traç biogràfic de Portabella ompliria tot l’espai d’aquest text, que ha de ser el d’una celebració, ja que Impugnar les normes, llibre editat en català i castellà per Galàxia Gutenberg, reuneix els seus molts textos sobre art, cine i política. La iniciativa d’aquest volum, amb edició a càrrec d’Esteve Riambau, parteix del mateix cineasta i polític. No volia unes memòries. No desitjava una biografia. "Vull l’edició dels meus textos", li va dir a Riambau, tal com aquest va recordar en la presentació del llibre. "Tot són escrits d’ell, pròlegs, conferències, textos per a catàlegs i de presentacions de pel·lícules", va comentar Riambau. "I volia sobretot que hi fossin també els seus discursos com a senador".

Plantejat de forma gens cartesiana, gens cronològica, són textos a través dels quals Portabella expressa el seu sentir artístic i social. Estan dividits en tres parts (franquisme, política i a partir de 1989). Aquest és l’any en què va dirigir Pont de Varsòvia, el seu primer llargmetratge des que va rodar el 1976 Informe general, un dels films essencials per entendre la política espanyola abans i després de la mort de Franco. Pont de Varsòvia va suposar per a gairebé tothom un esperat retorn, menys per a ell: "Jo no torno, no me n’he anat mai del cine", li va dir Portabella a Riambau. El cineasta va estar molt a sobre del llibre i de la selecció de les fotografies incloses. El pròleg l’hi va fer escriure tres vegades. "És el seu llibre", sentencia Riambau.

I hi trobem articles fets en retrospectiva sobre l’escàndol que va suposar Viridiana en el seu moment; la presentació duta a terme el 2010 a la Universitat de Düsseldorf d’El cochecito de Marco Ferreri –una altra de les pel·lícules que va produir en ple franquisme–; pròlegs de guions dels seus films; les derives del realisme cinematogràfic i les seves mutacions; un homenatge a Antoni Tàpies –la visió d’un dels seus quadros de 1956 va suposar per a ell un impacte emocional, sorprenent i pertorbador, i recorda les projeccions de films de Murnau, Lang o Dreyer en format de 8 mm que els feia al tornar de París–.

Christopher Lee i Tarradellas

Notícies relacionades

También textos sobre la censura; dues cartes a Christopher Lee –amb qui va treballar en dues de les seves obres més representatives, Vampir Cuadecuc i Umbracle–; la declaració d’intencions del seu Informe general –del qual rodaria una segona part el 2015, Informe general II - El nuevo rapto de Europa–; una remembrança molt significativa sobre el retorn del president Tarradellas publicada a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA el 23 d’octubre de 1992; anàlisi de les indústries culturals, les polítiques alternatives i la sostenibilitat, i una sèrie d’assajos i discursos sobre la relació entre l’Església i l’Estat, l’Estat de les autonomies, el referèndum de l’OTAN, el sistema penitenciari, la llibertat de premsa, les televisions autonòmiques o la reforma universitària.

Tan inabastable com agradable, Impugnar las normas acaba prenent la forma d’un relat literari en el qual Portabella s’expressa tan bé com a les seves pel·lícules i queda perfectament clar el seu ideari des dels temps foscos de la dictadura fins als desastres del nostre temps.

Temes:

Barcelona Cine