Cannes intenta resistir el terratrèmol

Un dels perills que afronta el festival és que part dels seus treballadors vagin a la vaga en protesta per unes modificacions previstes en les polítiques laborals gal·les que reduirien dràsticament les seves indemnitzacions per atur; l’altre, l’eixordador rumor segons el qual la revista Mediapart està a punt de publicar un article en el qual acusa diversos actors, directors i productors del país de cometre abusos sexuals, que circula des de la setmana passada acompanyat de conjectures i morboses travesses en xarxes.

Per intensificar la crisi, l’edició francesa de la revista Elle va publicar dilluns els testimonis de nou dones que denuncien assetjament, agressions sexuals i violacions comeses pel poderós productor Alain Sarde, i poc després va veure la llum una columna a la web del diari Le Monde en la qual un centenar de personalitats denuncien la inacció de les autoritats davant de les denúncies d’abusos sexuals en el cine.

Inevitablement, el soroll generat per tot això va relegar ahir a un segon pla la presentació del llargmetratge encarregat d’inaugurar la mostra, Le deuxième acte, malgrat que la casualitat va voler que estigui prou relacionat amb la polèmica per provocar, potser, que a hores d’ara el festival es penedeixi d’haver-li atorgat aquest honor.

Compromès amb l’absurd

Irònicament, es tracta d’una pel·lícula que gairebé exigeix no ser presa gaire seriosament. El seu director és el gal Quentin Dupieux, un autor fermament compromès amb l’absurd que ha utilitzat la seva filmografia per parlar de temes com un pneumàtic assassí, una jaqueta que converteix qui la vesteix en un serial killer i una mosca gegant domesticada per atracar bancs. La seva peripècia argumental és un rodatge que té lloc al camp –un rodatge estranyíssim–, i els seus quatre personatges principals són actors que actuen per a una càmera que no veiem; la filmació, això sí, pateix constants interrupcions durant les quals els protagonistes discuteixen entre si. ¿O potser és que aquestes interrupcions són també part del guió que estan interpretant?

Dupieux i el seu repartiment –encapçalat per Léa Seydoux, Vincent Lindon i Louis Garrel– es diverteixen jugant a la badada amb nosaltres, i, mentrestant, la pel·lícula aborda la irrellevància del cine en un món assolat per guerres i pandèmies, el narcisisme dels artistes i l’amenaça que la intel·ligència artificial i els algoritmes suposen per a la ficció, però també inclou converses sobre la cultura de la cancel·lació i una escena en la qual veiem un intent d’abús sexual.

A dir veritat, l’únic que Le deuxième acte fa realment amb aquests assumptes és utilitzar-los per fer acudits i, tot i que no tots funcionen –i alguns dels que funcionen s’allarguen massa–, el resultat és una comèdia francament divertida. En els seus últims compassos, això sí, sembla dir una cosa molt seriosa: que molts dels que treballen en el cine viuen aliens a la realitat, i que per mantenir viva aquesta fantasia de vegades deixen víctimes en el camí.

Mentides i bombons

Parlem de víctimes: el relat que componen les dones que Sarde presumptament va agredir és esgarrifós. Segons l’article d’Elle, solia atraure noies de vegades menors d’edat prometent-los una oportunitat laboral, i després de guanyar-se la seva confiança amb mentides i bombons, les sotmetia brutalment a la seva pròpia voluntat. Col·laborador habitual de Jean-Luc Godard i Roman Polanski, i guanyador junt amb el cineasta polonès de la Palma d’Or de Cannes el 2021 gràcies a El pianista, Sarde va passar breument per presó el 1997 després de ser acusat de violar dues dones, abans que els tribunals desestimessin el cas. L’advocat del productor –que actualment té 72 anys– ha afirmat que el seu client està indignat pels testimonis, i que mai ha utilitzat violència o coerció en les seves relacions amb dones.

Sarde, això sí, no sembla estar entre els noms que tenen al cap els que s’han dedicat a elucubrar sobre les identitats dels que apareixeran en l’article de Mediapart. Segons un reportatge purament especulatiu publicat recentment pel diari Le Figaro, el gruix de la llista estaria integrat per homes d’entre 30 i 40 anys, alguns dels quals han desenvolupat la major part de la seva carrera després de l’eclosió del Me Too als EUA, i entre ells hi hauria tant un cineasta que aquest any competeix a Cannes amb la nova pel·lícula com un guanyador de l’Oscar. De moment, recordem-ho, tot això només són rumors, i en l’opinió pública gal·la no falten els que adverteixen dels perills que comporta reduir un procés de catarsi com el que sembla estar afrontant el cine francès en una col·lecció d’enraonies.

Notícies relacionades

Marta Sanz: "Si l’estil brilla en una dona et diuen verbosa; en un home, estilista.

Crims, misteri i decepció postprocés

Evitar això sembla precisament un dels objectius de l’esmentada tribuna publicada a Le Monde i que té entre els seus signants actrius com Juliette Binoche i Isabelle Adjani. El que importa no són els integrants d’una llista, sinó l’historial d’indiferència i corrupció sistèmiques.

I el Festival de Cannes es manté a l’espera, probablement confiant que la tempesta amaini sense enfonsar-los la teulada. Mentrestant, sembla que han posat en mans d’una agència especialitzada la gestió d’una possible crisi de comunicació. "Ens vam proposar que aquest any organitzaríem un festival lliure de controvèrsies perquè el cine concentrés tota l’atenció", va assegurar ahir el director artístic del certamen, Thierry Frémaux. "Si sorgeixen altres polèmiques, no són assumpte nostre". Ja li agradaria a ell que fos tan fàcil.