10 pel·lícules clau de Cannes

‘Kinds of Kindness’, de Yorgos Lanthimos.

Menys de nou mesos després d’estrenar la seva relectura del mite de Frankenstein Pobres criaturas (2023), que va guanyar el Lleó d’Or a Venècia i li va valer l’Oscar a Emma Stone, Lanthimos torna a formar equip amb l’actriu en aquest tríptic del qual no se sap gran cosa però que, si el seu tràiler no enganya, inclou balls, cossos arrossegats per passadissos, gurus espirituals i persones que canvien misteriosament d’identitat. És el tercer llargmetratge del grec que competeix al festival i té un metratge de ni més ni menys que 165 minuts.

‘The Shrouds’, de David Cronenberg.

Des que va presentar a Cannes Crack (1996) fins que va fer el mateix amb Crímenes del futuro (2022), Cronenberg va participar en el concurs en set ocasions, però la Palma d’Or se li continua resistint. La pel·lícula amb què hi intentarà posar remei està protagonitzada per Vincent Cassel en el paper d’un afligit vidu que inventa un polèmic dispositiu capaç de connectar els vius amb els morts. Arriba etiquetada com la pel·lícula més personal del mestre canadenc, que va perdre la seva dona el 2017.

‘Furiosa (Mad Max)’, de George Miller.

¿Com donar continuïtat a la millor pel·lícula d’acció de l’última dècada Mad Max: Fúria a la carretera (2015)? Molt fàcil, devia pensar Miller: agafant els ingredients que la componen i tornant a combinar-los però, això sí, en dosis més altes. Tot apunta que Furiosa, relat dels anys de joventut de la guerrera que Charlize Theron va encarnar en aquella predecessora –aquí la interpreta Anya Taylor-Joy-, és més espectacular, més sorollosa i més esbojarrada. En cada una de les seves edicions, Cannes inclou en la seva programació un gran blockbuster de Hollywood i ara mateix no n’hi ha al món cap de tan gran com aquest.

‘The Substance’, de Coralie Fargeat.

No es coneix bé la seva peripècia argumental, però sembla que està relacionada amb una droga capaç de crear una versió més perfecta de la persona que la consumeix, i que inclou dosis generoses de sang i terror corporal. La directora es va donar a conèixer amb Revenge (2017), festival de violència embolicat amb un ventall de colors cridaners, i el repartiment està encapçalat per Demi Moore, Margaret Qualley i Dennis Quaid. El cap visible del festival, Thierry Frémaux, l’ha comparat amb la salvatge pel·lícula que va proporcionar la Palma d’Or a Julia Ducournau Titane (2021). Un bon motiu per tenir-li ganes.

‘Emilia Pérez’, de Jacques Audiard.

Guanyador de la Palma d’Or el 2015 gràcies al thriller Dheepan, el mestre francès torna a aspirar al guardó –també ho va fer amb Un héroe muy discreto (1996), Un profeta (2009), De rovell i os (2012) y París, Districte 13 (2021)– gràcies a aquest melodrama musical ambientat a Mèxic sobre un capo de la droga que es canvia de sexe per burlar les autoritats i convertir-se en la dona que sempre va voler ser. El seu repartiment inclou Selena Gomez, Zoe Saldaña i Edgar Ramírez.

‘MegalOpolis’, de Francis Ford Coppola.

És la primera pel·lícula que el seu director estrena des de la desastrosa Twixt (2011), ha passat diverses dècades treballant-hi i ha posat 120 milions de la seva butxaca per completar-la. La protagonitza Adam Driver en la pell d’un arquitecte que concep un pla magistral per reconstruir la ciutat de Nova York després d’una catàstrofe i es diu que està inspirada en la literatura de H.G. Wells i la convulsa història de l’imperi Romà. Hi ha disparitat d’opinions entre els que ja l’han vist: hi ha qui diu que és una meravella, i molts opinen que no s’aguanta per enlloc. En qualsevol cas, és lògic que aspiri a la Palma d’Or: Coppola és un dels pocs directors que ja han guanyat el premi dues vegades –la primera, gràcies a La conversa (1974); la segona, a Apocalypse now (1979)– i, per tant, mereix tots els honors.

‘The Apprentice’, d’Ali Abbasi. Promet ser una de les pel·lícules més controvertides del certamen. Sembla que rememora l’ascens al poder que Donald Trump va experimentar en la dècada dels 70 gràcies al seu pacte faustià amb l’influent advocat Roy Cohn, considerat un dels personatges més sinistres de la política nord-americana moderna. No se li pot negar el do de l’oportunitat, ja que veu la llum el mateix any en què, en funció de la sort que tingui, Trump podria tornar a ser president del seu país o bé acabar entre reixes. Com ja va demostrar amb Border (2018) i Holy Spider (2022) –totes dues es van presentar a Cannes–, Abbasi és d’aquells directors el cine que mai deixa ningú indiferent.

‘VOLVERÉIS’, de Jonás Trueba.

Únic llargmetratge de nacionalitat espanyola present aquest any a Cannes, suposa el debut del més jove dels Trueba en el certamen. La protagonitzen dos dels més estrets col·laboradors del madrileny, Itsaso Arana i Vito Sanz, en la pell d’una parella que decideix organitzar una festa per dir que se separen després de 15 anys de relació. Entre totes les pel·lícules del seu director, és al que més decididament s’endinsa en el terreny de la comèdia.

‘Oh, Canada’, de Paul Schrader.

La tercera pel·lícula dirigida per Schrader que competeix en la cita –les dues anteriors són Patty Hearst (1988) i Mishima (1985)– explica la història d’un famós documentalista establert al Canadà que concedeix una última entrevista a un dels seus antics alumnes per explicar-li tota la veritat sobre la seva vida: que al seu dia es va escapar dels EUA per evitar el seu reclutament en la guerra del Vietnam. Richard Gere –que es reuneix amb Schrader 44 anys després de rodar amb ell American gigolo (1980)– encarna la versió anciana del personatge, i l’estrella emergent Jacob Elordi –Priscilla (2023), Saltburn (2023)– l’interpreta en la seva joventut. Promet incloure el tipus de reflexions sobre la culpa i la mortalitat de què la filmografia del seu autor va tan plena.

Notícies relacionades

Llegeixi un avançament de 'La segona vida de Ginebra Vern', d’Agnès Marquès

L’Orfeó Català fa història a Los Angeles amb Dudamel i una inspirada ‘Missa solemnis’

‘Bird’, d’Andrea Arnold.

Primera pel·lícula de ficció que Arnold estrena en vuit anys –en aquell temps ha dirigit el documental Cow (2021)–, és un altre d’aquells retrats d’éssers marginals que la britànica ha convertit en la seva especialitat. Inclou dos dels actors més de moda, Barry Keoghan i Franz Rogowski, però la seva veritable protagonista és la debutant Nykiya Adams en la pell d’una nena de 12 anys que viu en situació de pobresa junt amb el seu pare i el seu oncle. Arnold ja va competir a Cannes amb tres pel·lícules prèvies Red road (2007), Fish tank (2009) i American honey (201)– i totes tres es van emportar el Premi del Jurat.